Situeu-vos...camí de Castellar a Ripollet.
Us recomano que l’excursioneta la feu de la Salut en direcció
a Castellar del Vallès, del tros de La Salut cap a Ripollet ben poca cosa en
queda, a no ser que vulgueu fer una passejada asfàltica entre zones industrials
i zones residencials.
El punt de sortida és el parc de la Salut, espai qualificat
de parc periurbà a l’entorn del santuari de la Salut.
Surto de la part posterior del santuari i vaig uns quants metres
per la carretera de Sentmenat (compte amb els cotxes!)
A mà esquerra trobareu la pista. A la entrada d’aquest
camí marcat amb les marques blanques i
grogues del PR C-31, pel qual anireu, fareu la carena de la serra de Sant
Iscle.
Després de mitja horeta passejant xino-xano en direcció a
Castellar del Vallès, envoltats per un paisatge agrícola, passareu pel costat
de Can Domènec (que no veurem) fins a arribar a una cruïlla senyalitzada. A
l’esquerra Togores cap a la dreta Castellar del Vallès.
Aneu cap on vulgueu,
tot depèn de com us trobeu, qualsevol tria serà bona o dolenta en funció
d’uns paràmetres que no podeu controlar, per molt que us penseu d’entrada que si.
Vaig anar cap a la dreta, tenia ganes de caminar i m’ho
estava passant la mar de be fotografiant a tot el que se’m creuava pel camí.
Ciclistes, corredors, passejadors, muntadors de cavalls, un
parell de sorolloses motos que per uns segons varen desentonar amb l’entorn,
tots van quedar retratats. Somriures, cares de sorpresa, salutacions,
comentaris divertits, alguna cara seria, poques de sorpresa.
Bon ambient entre la gent.
Desprès d’una horeta de feina m’ha acosto a l’alzina de les
bruixes o de Can Quer.
De Can Quer si que sé el perquè.
De les bruixes no, però fent ús de l’imaginari popular podem
trobar-hi varies explicacions.
Començo a cercar un indret on deixar les càmeres per que
descansin una estona i jo endrapar-me l’entrepà que porto a la motxilla.
Em separo del camí bosc en dins.
És la manera que no t’emprenyi ningú mentre menges.
La calma ara es beneficiosa, el silenci de veritat. Assegut a
terra i recolzat en un pi menjo relaxadament i glops d’aigua.
La llum del sol entra pel mig de les fulles deixant tot
l’entorn esquitxat de blancs i negres sobre el verd de les plantes. La temperatura
es la de quarts d’onze del matí d’un dia preciós del mes d’abril.
La jornada està sen perfecte, el bon rotllo amb la gent que
s’han deixat fotografiar, el clima, la llum, l’entrepà, l’aigua, fins i tot ni
formigues ni mosques emprenyen.
Continuo assegut tot i que ja fa estona que m’he acabat
l’entrepà.
Gaudeixo del moment, em relaxo i amb el relaxament em venen
al cap els noms de Jaume Bonet i Tomeu Amengual.
El silenci en permanent estat de provisionalitat s’atura amb
el trepitjar contundent d’un cavall que fa un trot pel camí costerut.
Crits de - caballo!! caballo!!- realitzats per un grup de ciclistes
que van en direcció contraria a la del cavall, d’aquesta manera fan saber als
que venen de més endarrere la presencia del animaló.
Cloc,cloc, cloc, caballo! caballo, cloc,cloc, amb quina
facilitat m’oblido de la vaga de fam. Quin fàstic.
Manel Trobador
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada