Al benestar dominical li ha sortit un gra al cul

Situeu-vos...camí de Castellar a Ripollet.

Us recomano que l’excursioneta la feu de la Salut en direcció a Castellar del Vallès, del tros de La Salut cap a Ripollet ben poca cosa en queda, a no ser que vulgueu fer una passejada asfàltica entre zones industrials i zones residencials.

El punt de sortida és el parc de la Salut, espai qualificat de parc periurbà a l’entorn del santuari de la Salut.

Surto de la part posterior del santuari i vaig uns quants metres per la carretera de Sentmenat (compte amb els cotxes!)

A mà esquerra trobareu la pista. A la entrada d’aquest camí  marcat amb les marques blanques i grogues del PR C-31, pel qual anireu, fareu la carena de la serra de Sant Iscle.

Després de mitja horeta passejant xino-xano en direcció a Castellar del Vallès, envoltats per un paisatge agrícola, passareu pel costat de Can Domènec (que no veurem) fins a arribar a una cruïlla senyalitzada. A l’esquerra Togores cap a la dreta Castellar del Vallès.

Aneu cap on vulgueu,  tot depèn de com us trobeu, qualsevol tria serà bona o dolenta en funció d’uns paràmetres que no podeu controlar, per molt que us penseu d’entrada que si.

Vaig anar cap a la dreta, tenia ganes de caminar i m’ho estava passant la mar de be fotografiant a tot el que se’m creuava pel camí.

Ciclistes, corredors, passejadors, muntadors de cavalls, un parell de sorolloses motos que per uns segons varen desentonar amb l’entorn, tots van quedar retratats. Somriures, cares de sorpresa, salutacions, comentaris divertits, alguna cara seria, poques de sorpresa.

Bon ambient entre la gent.

Desprès d’una horeta de feina m’ha acosto a l’alzina de les bruixes o de Can Quer.

De Can Quer si que sé el perquè.

De les bruixes no, però fent ús de l’imaginari popular podem trobar-hi varies explicacions.

Començo a cercar un indret on deixar les càmeres per que descansin una estona i jo endrapar-me l’entrepà que porto a la motxilla.

Em separo del camí bosc en dins.

És la manera que no t’emprenyi ningú mentre menges.

La calma ara es beneficiosa, el silenci de veritat. Assegut a terra i recolzat en un pi menjo relaxadament i glops d’aigua.

La llum del sol entra pel mig de les fulles deixant tot l’entorn esquitxat de blancs i negres sobre el verd de les plantes. La temperatura es la de quarts d’onze del matí d’un dia preciós del mes d’abril.

La jornada està sen perfecte, el bon rotllo amb la gent que s’han deixat fotografiar, el clima, la llum, l’entrepà, l’aigua, fins i tot ni formigues ni mosques emprenyen.

Continuo assegut tot i que ja fa estona que m’he acabat l’entrepà.

Gaudeixo del moment, em relaxo i amb el relaxament em venen al cap els noms de Jaume Bonet i Tomeu Amengual.

El silenci en permanent estat de provisionalitat s’atura amb el trepitjar contundent d’un cavall que fa un trot pel camí costerut.

Crits de - caballo!! caballo!!- realitzats per un grup de ciclistes que van en direcció contraria a la del cavall, d’aquesta manera fan saber als que venen de més endarrere la presencia del animaló.

Cloc,cloc, cloc, caballo! caballo, cloc,cloc, amb quina facilitat m’oblido de la vaga de fam. Quin fàstic.

Manel Trobador

Terrorífica història d'un venedor de vi

I da unas ganas de comer...!


La carretera és plena de revolts, estreta i humida, els boscos que l’envolten atapeïts de vegetació, primer són alzines i pinassa, i a mida que anem pujant roure, pi roig, faig.

La foscor de les zones obagues em fa absurda la idea del Xavi d’acostar-nos fins el monestir de Sant Miquel de les Maleses. Al poble, Pastarell, ens han dit que d’aquí a dos dies se celebrarà l’aplec.

- Hi anirà gent de tota la contrada i potser en Tomeu us en comprarà? – ens han etzibat en to burlesc al casino, just després de negar-se a comprar-nos més vi.

La raó de la seva negativa fou l’antic venedor, Covadonga, un desaprensiu i borratxo veí de la zona, vidu i casat en segones núpcies que no va entendre mai l’esquellotada que li van dedicar els veïns d’aquest poble el dia del casori. El van obligar a base de repics amb tota mena d’estris a convidar-los a beure fins que el sol de l’endemà els va dir prou.

Al Covadonga, els seus orígens lligats als dels amos d’un celler del sud, i perquè li agradava massa beure, el van dur a agafar la representació de les bodegues LH per aquesta zona. I ara és quan em toca a mi, amb l’ajut del nou venedor, en Xavi, posar ordre en aquest fangar, després que el poca-solta d’en Covadonga vengés la seva ignorància passant-se tota la temporada  venent quantitats innecessàries de vi als veïns del poble, aprofitant-se de la seva bona fe i la confiança que dóna el veïnatge. El molt cretí.

En resum, que el Casino on ens trobem, és un dels damnificats pel mal bitxo d’en Covadonga , els va col·locar cinc caixes de vi i a hores d’ara tot just n’han venut una, la que ens han pagat. Mala peça al teler, això no són maneres de vendre.

L’amo de LH va insistir-m’hi: Josep, vés a tot arreu on puguem col·locar una ampolla o una garrafa de vi, que els temps no estant per romanços.

Els temps mai ha estant per romanços, almenys des que vaig començar a treballar i d’això ja fa vint anys. Per sort no em puc queixar, m’agrada la feina, el món del vi no és gens monòton i és força enriquidor, això sí, sempre que no el facis passar gargamella avall i  acabis essent un Covadonga qualsevol.

La durada del viatge amb alguna parada per culpa de les sotragades, em permet anar recordant els orígens d’aquesta excursió amb el Xavi.

El Xavi, tot i que es coneix la zona, és el primer cop que passa per aquesta carretera que a hores d’ara ja ha perdut l’asfalt i s’ha transformat en pista forestal. Ell està distret conduint, jo al seu costat estic distret, patint. L’entorn, si es donés el cas que fos un dia assolellat i mig matí, podria ser encantador, però ara, camí de mitja tarda i sense saber l’estona que falta per arribar, més aviat em neguiteja.

Fent-me el despenjar, li he insinuat a en Xavi que ho deixem córrer, que per un parell de garrafes de vi no pagava la pena l’estona ni el cost de la benzina. Però ell, més avesat a aquest mont muntanyenc ha insistit en arribar-hi. I així ha estat, al cap d’una hora de giragonses i amb el cos sacsejat, veiem la capella, amb una edificació enganxada a la dreta.

Aturem el cotxe davant mateix de la rectoria, que es troba en un estat quasi ruïnós. En Xavi, fent un gest amb la boca i imitant el to de veu camperol, crida - iiieeeeeep! Que hi ha algú? Tardaaa! -

Cap resposta, tan sols la remor dels arbres i el so apagat de les nostres pitjades damunt les grans pedres irregulars que omplen el sòl de l’estança. L’espai té la funció de distribuïdor de la planta baixa, sense porta d’entrada, amb dues portes al fons i amb un sostre amb poques garanties de durabilitat. Bigues podrides, rajoles trencades.

Mentre observo l’estat del conjunt no puc evitar una insubmisa cabòria que brolla sense que ningú li hagi donat permís. En l’època de vendes per Internet què carai hi fem tots dos palplantats amb una garrafa de vi cada un, intentant  vendre-les en aquest indret tan poc acollidor?

Quan estem a punt de recular cap el cotxe, un soroll provinent del fons de l’estança fa que ens quedem quiets mirant en aquella direcció. Tot seguit una de les portes comença a obrir-se i de la penombra del fons de la sala apareix una massa fosca de difícil identificació.

S’acosta a poc a poc amb un balanceig irregular, i amida que s’apropa podem apreciar les faccions entregirades de la cara. També els braços garrells, una cama arrossegant i l’altra que coixeja.

Jo no he vist mai una cosa com aquesta, carai! sembla sortit d’una pel·lícula gore.

De la boca del que sembla un adolescent surten uns sons barreja de tartamudeig i borbolleig gutural incomprensible per a mi. Com que en Xavi l’entén millor que jo, em va traduint.

- Que desitgen senyors ?

- Que estàs sol? voldríem parlar amb l’amo de la casa. Portem unes garrafes de vi, per la celebració de l’aplec, un vi dolcet i a bon preu del qual segurament en podreu treure un bon benefici -

- El pare no hi és, ha sortit a perseguir l’ós, que aquests dies està rondant per aquí.

- Bé, així doncs, et deixem les dues garrafes i passat l’aplec ja vindrem a cobrar-les. I digues-li al pare que són d’en Xavi, el que ven el vi al poble.

De pel·lícula l’excursió en cotxe, el nano garrell, el pare perseguint un ós, nosaltres intentant vendre dues garrafes de vi dolcet. Que no hi sigui l’amo i que un ós rondi per aquí a prop, es l’últim que m’esperava trobar. Jo el que vull es vendre vi, cobrar-lo, cap a casa, feina feta i l’endemà tornem-hi, que tinc moltes boques per omplir.

Però ja em veieu aquí, al mig del bosc com la caputxeta vermella, que si a ella se la podia fotre el llop a nosaltres se’ns pot pentinar un ós. Tota una aventura per explicar a la família quant torni a casa.

Després de deixar en un racó de la sala “de visites” les garrafes de vi, pugem al cotxe i emprenem el camí de tornada, lleugers i tranquils de sortir d’aquell indret, i amb una sensació estranya per tot plegat.

L’endemà un cop acomiadat d’en Xavi, continuo la ruta per altres poblacions per consolidar les vendes de vi i ajudar venedors d’altres zones a augmentar comandes.

El dia de l’aplec es va llevar, clar i bonic, un dia d’aquells en els quals tothom prega  per a les celebracions a l’aire lliure. Els primers vilatans que varen arribar van ésser els que van donar la senyal d’alarma.

El dos cossos estaven escampats fets a bocins per tota la sala amb sòl de pedra, bigues podrides i rajoles trencades. El tros mes gran, una mà amb els cinc dits sanguinolents prement la nansa d’una de les garrafes, encara desprenia el característic perfum del vi dolç. L’ós jeia totalment inconscient espatarrat al mig de sala xop d’alcohol, sang i amb un tuf que omplia tot l’espai.

Segons les investigacions fetes pels perits de la policia, sembla ser que s’havien invertit els papers i que després de cercar a l’ós, en Tomeu, que és com es deia el pare de l’esguerrat, havia estat perseguit per la mala bèstia fins a la rectoria i allí el mal animal s’havia muntat una festa de traca i mocador amb els dos desgraciats i, no n’havia tingut prou amb això, que s’havia begut les dues garrafes de vi.

El festí li havia provocat un borratxera tal, que l’endemà, el dia de l’aplec, encara estava dormint la mona quan van arribar els del poble. Va ser gràcies al pet que duia, que li varen donar mort el vilatans encegats i rabiosos en veure el que l’animal havia fet amb els dos homes de la rectoria. Sembla ser que li varen propinar martiri amb les pròpies mans i amb tots els estris que  trobaren, culleres, pedres, rajoles partides, trossos de vidre de les garrafes de vi.

Aquest dramàtic final me’l va explicar en Xavi quan vaig tornar al cap d’unes setmanes per saber com havia anat l’aplec i si havia aconseguit cobrar.

Del primer ja us ho he explicat i del segon, ja us ho podeu suposar.


Engasull

Les obres perfectes no existeixen

Deien els pròcers de la meva infància, que tota obra perfecta sempre tenia un defecte i que això era el que la convertia precisament en perfecta. A continuació venia tot el reguitzell de comentaris: les coses no poden ser del tot perfectes perquè la perfecció no existeix, o potser és la justificació per no acabar de fer del tot bé una cosa o al costat de les coses lletges i dolentes, encara ressalten més les bones i boniques. Tal vegada hi ha una explicació més acadèmica i me la vaig perdre ja que aquell dia deuria fer campana.

Passant el temps he fet servir la frase i l’he escoltada en diverses ocasions sense gaire prudència i sense tenir clar moltes vegades si s’aplicava en el moment correcte i amb prou precisió.

Sigui quina sigui la solució, sí serveix, per introduir el que em va passar l’altre dia en un local barceloní i portuari on vàrem menjar.

La conjunció de tots els elements en mans de l’atzar van fer que aquella estona fos única en el temps. Tan sols si existeix un mon paral·lel o existeix una altra vida, es podrà tornar a reproduir un moment tan especial.

El dia era assolellat sense exageració, així que a quarts de dues de la tarda la suau brisa de prop del mar, convertia el passeig ple de terrasses i de caminants en un lloc climatològicament parlant, perfecte.

Tot i la meva aversió a menjar en les terrasses sota la mirada permanent, curiosa o xafardera dels passejants, vaig seguir les indicacions del maître i ens vàrem col·locar en un lloc apartat del proscenni. Entaulats al fons de l’escenari i protegits parcialment del rei astre per uns para-ssols de mides justetes, ens van atendre a molta amabilitat i quan els vàrem fer saber, que el sol que s’escolava entre els paraigües, ens molestava per mantenir-nos sencers tot un àpat, ens van respondre que de seguida que poguessin, ho resoldrien.

L’ambient de la resta de comensals era distès, sense estridències. Un grup d’evidents forasters amb bon comportament a taula tot i el nombre d’ampolles que s’avien cruspit; romanien correctes i alegres.

Els cambrers estaven per la feina i al cap d’una estona i abans que ens portessin els plats,  ens van indicar que podíem triar entre dues taules que no estaven sotmeses a l’impertinent luminescència solar.

Triar sota la mirada dels cambrers i d’altres comensals. Difícil situació quant ja has fet un parell de glops de cava, tens el tovalló a la falda, has mossegat una parell d’ametlles saladetes i la parella, et dona tota la responsabilitat, per que ets tu el torracollons a qui li molesta el sol quant t’estàs en una terrassa a l’aire lliure.

Una taula al mig de la sala, rodejada d’altres taules per totes bandes i a prop d’un grup d’afamats matrimonis que xerren fent distinció de sexes, o sigui, ells amb ells i elles amb elles.

L’altra, davant de tot, en plena escena, a tocar de la barana de fusta que separa la taula dels xafarders que passen pel costat i on els comensals assolim el paper dels actors que en ple trànsit, s’enfronten a un públic embadalit per escoltar les últimes parrafades abans d’esclatar en aplaudiments. Quina vergonya.

Però, va ser en aquest moment quan va començar a produir-se el miracle. Va ser en aquest precís instant que l’atzar va agafar la batuta per dirigir l’orquestra que tenia davant.

Sense saber per què i sense dir res a ningú, em vaig dirigir cap a la taula que estava al davant de tot i vaig començar a entrar en un estat de tendra metamorfosi, passant d’actor involuntari a convertir-me en l’únic espectador del més gran espectacle que mai he viscut. I em vaig trobar tot sol assegut davant d’una taula amb les tovalles blanques i netes.

Mentre paraven la taula i venia a seure la meva parella, jo, amb el braç repenjat a la barana vaig començar a sentir i a veure les coses com si estigués en un somni, com si fos espectador de mi mateix i de tot el que passava al voltant.

De seguida, unes bombolles petites, daurades, transparents, acompanyades d’una acústica que em permetia fins i tot sentir el so de la bombolla fregant el cava van formar part de mi, i mentre aixecava el cap per a que el glop fresc seguis el seu camí, el vestit a ratlles d’una noia que venia passejant, em va entrar per la nineta dels ulls. Alta, maca, mostrant la joventut a tothom. Duia el vestit amb ratlles d’uns quinze centímetres cada una, blanques i blaves horitzontals i fins al peus, cenyit al cos i amb una caçadora de roba fina que no li arribava a la cintura. Ningú la mirava, ningú se n’adonava que aquelles ratlles horitzontals caminat entre tanta gent eren un atac a l’avorriment visual. Darrera de ella van aparèixer de seguida tres noies asiàtiques rient i posant-se de diferents maneres davant de l’objectiu. Maquíssim com coquetejaven amb la càmera que elles mateixes aguantaven.

Tot i l’embadaliment, vaig veure perfectament els dos plats que el cambrer amb subtilesa havia deixat damunt la taula. Uns calamars a la romana d’un classicisme indestriable que em retornaren a la plaça Reial en el temps en que vàrem descobrir els calamars a la romana rodejats de mariners americans. Un carpaccio de salmó i bacallà amanit amb els elements de l’esqueixada van posar el contrapunt als calamars, impedint que ni una sola paraula tingués necessitat de sortir de les nostres boques, evidenciant un cop més l’important que és, en moments com aquest, la complicitat de la parella.

Els temps estava aturat, entre mos i mos i glop de cava, em vaig començar a adonar de que de la mateixa manera que les persones es movien relaxadament, el so havia desaparegut, bé, desaparegut no, era com si estiguéssim tots dins d’un gran globus transparent que absorbís el so. Els sons no estaven  barrejats, sinó que es sentien tots, però per separat. Tota un sensació.

Aquest “sistema” em va permetre escoltar clarament el sorollet que feien les peces metàl·liques que colpejaven els pals majors de les barques ancorades al port, i que omplia mitja pantalla davant nostre. Uns joves fornits, bells i espitregats van passar en aquell moment pel passeig convertint-lo per uns instants en una passarel·la de mister universe.

Amb la mateixa amabilitat i delicadesa que les altres vegades, va aparèixer el cambrer per retirar els plats i portar-nos els segons, un altre cambrer ens reomplia en la mida justa, la copa de cava.

Un clàssic em va dur al paradís sensorial, rap al cava amb cloïsses. Broqueta d’emperador amb hortalisses i salsa de romesco, per la companya, que de tant en tant em mirava amb cara, d’entre sorpresa i familiar comprensió.

Com que el benestar i la felicitat s’anava acumulant, en el moment en que mastegava un tros de rap cobert amb la salseta que l’amorosia i em despertava les ganes de fer un altre glop de cava, vaig començar a sentir en la llunyania unes notes de guitarra que amb virtuosisme digne del Palau em duia poc a poc i d’una manera cada vegada més clara a Pink Floid i als Beatles. Des d’on era, no podia veure l’ artista, però era igual, podia veure com la gent que passejava anava formant un semicercle alguns i a seure a les baranes del port altres, per gaudir tranquil·lament d’una estona musical gratuïta, en directe i de qualitat.

Les paradetes dels artesans eren un no parar de gent que miraven, preguntava i comprava, els policies municipals amb les seves motos elèctriques i silencioses advertien als turistes confiats que vigilessin les seves pertinences, els cambrers atenien amb simpatia i professionalitat, el cel era blau, la gent continuava passejant i els ciclistes que passaven entre els caminants s’aturaven quan la conducció no era segura per als vianants, tot era perfecte? Podia durar molt aquell nivell de comunió entre tot el que estava passant davant meu? Una comunitat tan bonica i compenetrada podia existir? Fins i tot el municipals havien fet l’ull viu amb un parell de top manta que hi havia en un costat (o potser no els havien vist).

I una cosa sorprenent, cap dels centenars de persones que varen passar per davant meu em va mirar, en cap moment em vaig sentir observat. Eren ells els que estaven a l’escenari, jo era l’espectador d’aquell espectacle meravellós, encara que no perfecte.

L’última copa de cava encara fresc, la vàrem fer servir per acompanyar unes postres de xocolata i vainilla ben elaborades, envoltats de benestar...

El cel dominava l’escena i els ulls es passejaven per tot arreu gaudint d’aquella harmonia, d’aquella obra quasi perfecta. Mirant relaxat cap a la llunyania unes gavines o potser eren albatros, planejaven damunt el cel blau seguint la línea horitzontal que marcava el perfil del terrats dels edificis que retallaven l’horitzó. De sobte una de les aus va passar per davant d’una gran bandera que sobresortia per damunt de Capitania. La mirada se’m va quedar fixa damunt d’aquell drap de colors que donava bufetades al vent.

Ara, l’obra era perfecta.

Engasull

L'home cridaner

Estic a la cuina, en una perola bull l’arròs, un altra fregeix la ceba i acabo de fer els xurros.

De sobte, l’estridència omple la cuina, incloses les peroles del voltant. S’acosta cap a mi, passa per davant de la finestra del *pase* i continua en direcció als serveis.

Dins del vàter els crits augmenten de volum, son crits de fer soroll, xiscles sense motiu, sons que surten per la boca sense passar pel cap. No són de por, ni de plaer, ni d’ensurt. Són dues vocals, OA, agafades i molt fortes, és un crit com el de Tarzán, però més sanglotat.

Miro als companys de sala i em tornen la mirada acompanyada d’un, ja t’ho faràs, nosaltres no en sabem res.

Tanco la porta que comunica amb la sala, amb la intenció que els clients en quedin al marge (difícil amb una entrada com aquella)

Torno a la cuina a esperar esdeveniments. Els crits continuen tancats dins del vàter dels homes. Confio en que cap client tingui ganes de fer cap necessitat en aquest moment. Més que res, per evitar-li un bon esglai.

La porta dels serveis s’obre i sento els xiscles que s’acosten, OOOOAAAA! AAAAAAA! OOOOAAAA! De sobte, pel forat de la finestra del *pase,* apareix un cap gros i pelat que du darrere un tros d’home fornit, amb aspecte de descarregador del moll en un conte d’en Dickens. Metre vuitanta aproximadament, samarreta embotida que marcava uns pectorals un xic pengim penjam, però amb un diàmetre que, per que us en feu una idea, estil bóta de vi de tres-cents litres, del que hi sortien un parell de braços al model Arnold Schwarzenegger

Hola? Que fas per aquí? És tot el que em va sortir de la boca mig torta que intentava dibuixar un somriure, mentre les orelles, el timpà, el martell i la trompa d’Eustaqui, eren sacsejades amb una nova sèrie de OOOOOAAAA! OOOOAAAAA!.

Com que la conversa no anava més enllà, vaig optar per sortir de la cuina en direcció al curiós personatge, mentre li preguntava. ¿Qué, te has perdido? I vaig continuar caminant en direcció a la sala, que és on hi havia la porta de sortida.

Darrere meu continuaven els crits que se m’enclastaven al clatell i em seguien en direcció a la barra, on de moment em pensava refugiar. Tonto de mi, refugiar-me d’aquella muntanya caminant.

A l’entrada de la barra, em vaig aturar, continuaven els OOOOAAAA! I en aquell moment va arribar el contacte. Una de les seves mans es va posar damunt de la meva espatlla i ooooh! sorpresa. Amb un veueta suau, em va dir a cau d’orella – ¿me invitas a un cortao? El nas de pinyol i les galtones vermelles. Així vist de prop, era la viva imatge de la innocència i del bon jan. La innocència  es va trencar en el moment en que li vaig dir que si. Va encetar una nova tanda de OOOOOAAAAAA!

Baix demanar un tallat al Joan i a continuació un seguit de OOOOOAAAAAA!, però ara acompanyats de SACARINA, OOOOOAAAAA! SACARINA.

Com a les pel·lícules de suspens, el tallat va trigar a sortir. Les gotes del cafè queien tant lentament dins la tassa, que els hi podies veure la forma. L’eternitat va ser la companya de l’escalfador de llet amb el borbolleig i estridència habituals d’aquesta operació, que ara es barrejava amb un nou grup de crits EEEEOOO! UUUUUUU!, SACARINA! dirigits ara cap el Joan que feia el cafè. L’eeeoooo aquest era nou, suposo que dedicat a ell.

Li vaig fer una pregunta per beure si així aconseguia distreure’l i normalitzar la situació de cara a la resta de clients que, dissimuladament feien com si res no passés.

Què, has sortit a passejar? La resposta va ser contundent. SACARINA, EEEEOOOO!

De sobte em va mirar fixament i amb el to de veu fluixet d’abans, em pregunta – ¿puéde ser un carajillo?

Evidentment, li vaig dir que no. Resposta, SACARINA, OOOOAAAA! SACARINA!

Per fi va aparèixer el tallat, es va posar la sacarina i no sé, però em sembla que ja m’ho esperava, va dir SACARINA, SACARINA! Li’n vaig donar una altra, de sacarina.

Se la va posar, va remenar, d’un glop se’l va prendre i sense dir res, va marxar. Bé, sense dir res, tampoc. Mentre marxava i amb tota naturalitat anava cridant OOOOAAAA! OOOOOAAA!

La normalitat va entrar per la porta, per la que havia sortit l’home cridaner, els clients es van relaxar, el companys de feina també i jo, vaig tornar cap a la cuina pensant, que n’és de bonica aquesta feina.

Engasull

L'home amb calçotets grocs

Pels pares de la Raquel, allò que flota davant seu, tant sols són motes de pols voleiant. El raig de llum que entra per la finestra de l’esglèsia, espurneja l’espai que encercla el caparró fosc de la Raquel i li dóna un toc màgic al ritual del bateig.

Mossèn Enric sosté la petxina de la qual brolla un minúscul raig d’aigua. Aquesta, en la seva caiguda arrossega  les brillants espurnes de pols i al moment, impacten en el front de la nena negreta que rep l’ablució, que, espantada i amb els ulls totalment oberts, es posa a plorar.

Per al mossèn, aquesta conjunció de circumstàncies són l’evidència que Déu segueix fent la seva feina, i que dóna la dosis que li pertoca a la nova entitat.

 Acabada la cerimònia a l’església de Sant Miquel de Mura, l’encara mossèn Enric, es desprèn de tota la indumentària litúrgica amb un petó al munt de roba amb la qual fa un moment, ha batejat la nena negreta adoptada per una parella blanca. L’alba, l’estola, la casulla queden sobre l’altar.

 L’aparcament a tocar de l’ermita està ple de cotxes. Amb inquietud va zigzaguejant entre ells en direcció a la parada d’autobús. Mossèn Enric, no té cap interès en veure el que deixa enrere però, la picaresca de l’atzar ha col·locat la parada del cotxe de línia encarada al conjunt de cases, placeta i l’església. Mira sense ganes l’espectacle que organitza la família després del bateig; fotografies, uns davant, els altres darrera, xisclets, rialles. Tothom es vol fer una foto amb la negreta.

Vestit amb la sotana clàssica, mossèn Enric es dirigeix cap a Sabadell per tornar a començar.

La sotana llisca al llarg del cos, fins a envoltar-li els peus nus.

L’acte de descordar-se-la i deixar-la caure, no és ni protocol·lari, ni transcendent.

Mai s’ho havia plantejat. Quan estàs sotmès a la religió, no et passa pel cap que t’arribarà una situació com aquesta; ha estat un acte indiferent però definitiu. Tant mateix, en el moment en que li ha caigut la sotana, ha tingut la necessitat de fer una ventositat i ho ha fet amb tota tranquil·litat. Senzillament, s’ha tirat un pet.

Després de dotze anys de fer de capellà, la ràbia, la pena i el desconcert que viuen amb ell, l’han dut ha deixar “aquesta professió.”

 Nu, al mig de l’habitació de l’hotel i pal plantat davant del mirall, observa la seva imatge mentre pensa en coses intranscendents.

– He d’anar més a la platja, a que hi toqui una mica el sol en aquest cos! - Somriu.

No recorda haver estat tant de temps mirant-se davant d’un  mirall. Tota una descoberta. Necessita aquest estat de nuesa, fins a cert punt alliberador, per esborrar tot el que l’ha dut fins aquí. Necessita tornar a néixer i té la voluntat de fer-ho, encarar la nova vida i oblidar o (si més no) intentar-ho.

Mentre es posa lentament l’eslip, la ment retrocedeix dotze anys en el temps. Exactament l’any en què va ser ordenat capellà i el van destinar, per insistència seva, a la missió del Camerun, al poble de Yokadouma a prop de la frontera amb la República Centreafricana.

Quan fas una cosa així, et penses que tens raons sobrades per demanar-ho, però és amb el temps, que te’n adones que allà, hi has anat enganyat. Responsables? Potser les escombrades que ens feien al seminari, la raó i la veritat en boca d’aquells mestres agafen unes derives totalment inversemblants.

 L’eslip li queda de collons, de color groc, amb tot de lletres de diferents mides que s’empasten amb distints tons de verd i negre; queda d’atractiu...? Blanquet encara, però lluint planta. Pastat als homes Gueumereg del Camerun, però en negatiu – bromeja amb el record -.

Davant l’excentricitat d’aquell cos i d’aquells calçotets, la ment continua al seu ritme i el retorna a Yokadouma, on el generós cos bru de la Jumaana el va fer sortir del somni de la misericòrdia i el va fer nedar per les turbulentes aigües del desig tribal.

 Yokadouma, era un poble on vivien unes mil persones. Era el poble més gran de la zona, tot de barraques arrenglerades al llarg d’una carretera de terra que l’unia amb altres pobles com Dzeng, Atega, Asok, Atoasi, Efandi. Entre ells, la distància era d’unes cinc hores a peu el que estava més a prop, i de dos dies el que estava més lluny.

L’única manera d’arribar en un temps prudencial a tot arreu, era amb cotxe particular. El cotxe de línea passava... quan passava i sovint, ni això.

 La bossa està damunt del llit. Sense remenar troba la camisa gris amb ratlles negres d’un centímetre, que li va fer la Jumaana. Ell, a la Jumaana li deia Perla,  la traducció del seu nom era perla platejada. A ella li feia molta gràcia com sonava el nom Perla, quan el deia ell. Li tocava els llavis amb el palpís del dit i ho feia molt de prop.

Ara, a l’habitació del hotel, té tot el temps que vol, així que,  poc a poc, es va cordant el botons de la camisa sense presses, amb els records sempre presents.

 Els batejos que celebrava a Yokadouma,  allò si que era batejar en majúscules. Venien de tots els poblats i feien autèntiques caminades per tal de poder batejar als seus fills. S’amuntegaven a la gran plaça que hi havia davant de la missió i allí, s’hi estaven hores i hores esperant a que arribes el moment de la cerimònia.

 El primer conflicte que va tenir amb els sues superiors, ja va ser per una qüestió de multituds. Constantment els recordava. - ¿Tant costós es fer-li arribar un vehicle per anar pels poblats batejant, i no obligar a que la gent hagi de fer aquells farragosos desplaçaments, amb aquelles interminables estones sota el sol?.

- Això reforça la seva fe - li responien els superiors, gens necessitats i massa acostumats a no resoldre aquests tipus de qüestions.

 - Fantàstic, l’eslip groc, damunt la camisa a ratlles i les cametes a l’aire, això si que queda maco! – Somriure maliciós

De seguida busca els pantalons. Aquets pantalons li encanten, de ben segur que no va a la moda, però si troba bé amb ells, tenen més butxaques que els altres i això li permet no dur rés a les mans.

De parells de sabates tan sols en te dos, així que la tria és fàcil. Les de la dreta.

 La Jumaana va morir de part, a les seves mans. Ella i la criatura. No tenien un vehicle per poder fer els quaranta-dos kilòmetres  que els separaven de la infermeria que tenien més a prop.

Ell havia fet tot el possible per aconseguir un vehicle. I per amagar la seva paternitat. Uns senyors amb sotana lluny de Yokadouma, creien que tot el que allí passava, era voluntat de Deu.

Aquells negres, sí que en tenien de voluntat i de fe, sí. Sobretot en nosaltres, els que els hi havíem venut la “Illa dels jocs”. Ells però, sense en Pep Consciències ho han tingut més difícil que en Pinotxo per sortir-se’n. Ells esperaven que amb la voluntat de Déu, arribés també la voluntat dels homes. I així els a anat.

Després d’anys intentant que Déu i l’home, anessin agafats de la ma, els superiors, farts d’escoltar les queixes d’aquest capellanet català i també a pressions de les noves autoritats polítiques del país, van decidir enviar-lo a un lloc on no emprenyés gaire.

 Sant Miquel de Mura, va ser el lloc escollit pel Bisbat per desterra-lo.

A Sant Miquel de Mura, també va fer molts batejos, però allí el que sobrava eren cotxes i el que faltava era gent, ves quina gràcia.

Desprès de cinc anys d’ostracisme i de patir els “grans drames de la població blanca” en aquesta comarca del Bages, el nostre capellà català, a decidit engegar-ho tot i començar de zero.

 Tanca darrera seu, la porta de l’habitació del hotel, i deixa les claus a la consergeria de l’hotel, de camí a la sortida te la sensació que des de les butaques de la sala d’estar, l’observen.

– Deu ser per la vestimenta demodé – pensa. O potser un àngel, o potser el dimoni. Les eternes elucubracions sobre, el be i el mal, la eternitat, el progrés, la nova vida, la fe, els superiors, batejos, cotxes, nens, la Perla.

Surt al carrer. L’avinguda li barra el pas cap a l’altre cantó. Hi ha un parc, vol seure una estona en algun del bancs i prendre el sol al costat d’un llac artificial.

Sense fer gaire cas dels pas de vianants, tira pel dret, empès per les ganes, les elucubracions, la novetat, la manca de costum, l’àngel...el dimoni?

El cop el llença pels aires. L’automòbil a sortit de darrere d’una furgoneta, no ha tingut temps de frenar i l’ha envestit de ple.

 El conductor del cotxe, en estat de xoc, ha sortit sense atrevir-se a apropar-se al cos que perd sang per tot arreu i  assegut a la vorera, amb les mans damunt la cara, balanceja el cap endavant i enrere. De tant en tant el ulls se li escapen entre els dits en la direcció del cos que jeu davant del cotxe. Els ulls mostren impúdicament la seva ànima en forma de llàgrimes que cauen matusserament damunt l’asfalt tenyit de vermell. La sang, les llàgrimes... sembla que es busquin.

Les declaracions del conductor a la policia són netes  i tremoloses, l’home ha sortit de darrere d’un cotxe i no ha tingut temps de reaccionar.  Ell te presa per agafar un vol que l’ha de dur a Managua, es voluntari d’una ONG, i es la primera vegada que l’envien a un hospital perdut al mig de la selva.

 L'Enric no sent cap dolor, amb el cap girat mira per sota els cotxes el banc al sol que l’està esperant, rep els esquitxos de l’aigua. Dins del seu cap encara les paraules juguen a construir idees.

No és un problema de fe, és un problema de dignitat humana i de coherència amb la societat en que vivim. Tothom mort sol. La llàstima és que, a la veritat quant la grates una mica, veus que no ho és tant de veritat.

Ara, les paraules mudes, la pols produïda pel cop, els esquitxos d’aigua de la font, s’arremolinen al voltant seu.

De lluny la Perla amb una negreta als braços, l’espera.

El traspàs és tranquil i ràpid.

Manel Trobador