Terrorífica història d'un venedor de vi

I da unas ganas de comer...!


La carretera és plena de revolts, estreta i humida, els boscos que l’envolten atapeïts de vegetació, primer són alzines i pinassa, i a mida que anem pujant roure, pi roig, faig.

La foscor de les zones obagues em fa absurda la idea del Xavi d’acostar-nos fins el monestir de Sant Miquel de les Maleses. Al poble, Pastarell, ens han dit que d’aquí a dos dies se celebrarà l’aplec.

- Hi anirà gent de tota la contrada i potser en Tomeu us en comprarà? – ens han etzibat en to burlesc al casino, just després de negar-se a comprar-nos més vi.

La raó de la seva negativa fou l’antic venedor, Covadonga, un desaprensiu i borratxo veí de la zona, vidu i casat en segones núpcies que no va entendre mai l’esquellotada que li van dedicar els veïns d’aquest poble el dia del casori. El van obligar a base de repics amb tota mena d’estris a convidar-los a beure fins que el sol de l’endemà els va dir prou.

Al Covadonga, els seus orígens lligats als dels amos d’un celler del sud, i perquè li agradava massa beure, el van dur a agafar la representació de les bodegues LH per aquesta zona. I ara és quan em toca a mi, amb l’ajut del nou venedor, en Xavi, posar ordre en aquest fangar, després que el poca-solta d’en Covadonga vengés la seva ignorància passant-se tota la temporada  venent quantitats innecessàries de vi als veïns del poble, aprofitant-se de la seva bona fe i la confiança que dóna el veïnatge. El molt cretí.

En resum, que el Casino on ens trobem, és un dels damnificats pel mal bitxo d’en Covadonga , els va col·locar cinc caixes de vi i a hores d’ara tot just n’han venut una, la que ens han pagat. Mala peça al teler, això no són maneres de vendre.

L’amo de LH va insistir-m’hi: Josep, vés a tot arreu on puguem col·locar una ampolla o una garrafa de vi, que els temps no estant per romanços.

Els temps mai ha estant per romanços, almenys des que vaig començar a treballar i d’això ja fa vint anys. Per sort no em puc queixar, m’agrada la feina, el món del vi no és gens monòton i és força enriquidor, això sí, sempre que no el facis passar gargamella avall i  acabis essent un Covadonga qualsevol.

La durada del viatge amb alguna parada per culpa de les sotragades, em permet anar recordant els orígens d’aquesta excursió amb el Xavi.

El Xavi, tot i que es coneix la zona, és el primer cop que passa per aquesta carretera que a hores d’ara ja ha perdut l’asfalt i s’ha transformat en pista forestal. Ell està distret conduint, jo al seu costat estic distret, patint. L’entorn, si es donés el cas que fos un dia assolellat i mig matí, podria ser encantador, però ara, camí de mitja tarda i sense saber l’estona que falta per arribar, més aviat em neguiteja.

Fent-me el despenjar, li he insinuat a en Xavi que ho deixem córrer, que per un parell de garrafes de vi no pagava la pena l’estona ni el cost de la benzina. Però ell, més avesat a aquest mont muntanyenc ha insistit en arribar-hi. I així ha estat, al cap d’una hora de giragonses i amb el cos sacsejat, veiem la capella, amb una edificació enganxada a la dreta.

Aturem el cotxe davant mateix de la rectoria, que es troba en un estat quasi ruïnós. En Xavi, fent un gest amb la boca i imitant el to de veu camperol, crida - iiieeeeeep! Que hi ha algú? Tardaaa! -

Cap resposta, tan sols la remor dels arbres i el so apagat de les nostres pitjades damunt les grans pedres irregulars que omplen el sòl de l’estança. L’espai té la funció de distribuïdor de la planta baixa, sense porta d’entrada, amb dues portes al fons i amb un sostre amb poques garanties de durabilitat. Bigues podrides, rajoles trencades.

Mentre observo l’estat del conjunt no puc evitar una insubmisa cabòria que brolla sense que ningú li hagi donat permís. En l’època de vendes per Internet què carai hi fem tots dos palplantats amb una garrafa de vi cada un, intentant  vendre-les en aquest indret tan poc acollidor?

Quan estem a punt de recular cap el cotxe, un soroll provinent del fons de l’estança fa que ens quedem quiets mirant en aquella direcció. Tot seguit una de les portes comença a obrir-se i de la penombra del fons de la sala apareix una massa fosca de difícil identificació.

S’acosta a poc a poc amb un balanceig irregular, i amida que s’apropa podem apreciar les faccions entregirades de la cara. També els braços garrells, una cama arrossegant i l’altra que coixeja.

Jo no he vist mai una cosa com aquesta, carai! sembla sortit d’una pel·lícula gore.

De la boca del que sembla un adolescent surten uns sons barreja de tartamudeig i borbolleig gutural incomprensible per a mi. Com que en Xavi l’entén millor que jo, em va traduint.

- Que desitgen senyors ?

- Que estàs sol? voldríem parlar amb l’amo de la casa. Portem unes garrafes de vi, per la celebració de l’aplec, un vi dolcet i a bon preu del qual segurament en podreu treure un bon benefici -

- El pare no hi és, ha sortit a perseguir l’ós, que aquests dies està rondant per aquí.

- Bé, així doncs, et deixem les dues garrafes i passat l’aplec ja vindrem a cobrar-les. I digues-li al pare que són d’en Xavi, el que ven el vi al poble.

De pel·lícula l’excursió en cotxe, el nano garrell, el pare perseguint un ós, nosaltres intentant vendre dues garrafes de vi dolcet. Que no hi sigui l’amo i que un ós rondi per aquí a prop, es l’últim que m’esperava trobar. Jo el que vull es vendre vi, cobrar-lo, cap a casa, feina feta i l’endemà tornem-hi, que tinc moltes boques per omplir.

Però ja em veieu aquí, al mig del bosc com la caputxeta vermella, que si a ella se la podia fotre el llop a nosaltres se’ns pot pentinar un ós. Tota una aventura per explicar a la família quant torni a casa.

Després de deixar en un racó de la sala “de visites” les garrafes de vi, pugem al cotxe i emprenem el camí de tornada, lleugers i tranquils de sortir d’aquell indret, i amb una sensació estranya per tot plegat.

L’endemà un cop acomiadat d’en Xavi, continuo la ruta per altres poblacions per consolidar les vendes de vi i ajudar venedors d’altres zones a augmentar comandes.

El dia de l’aplec es va llevar, clar i bonic, un dia d’aquells en els quals tothom prega  per a les celebracions a l’aire lliure. Els primers vilatans que varen arribar van ésser els que van donar la senyal d’alarma.

El dos cossos estaven escampats fets a bocins per tota la sala amb sòl de pedra, bigues podrides i rajoles trencades. El tros mes gran, una mà amb els cinc dits sanguinolents prement la nansa d’una de les garrafes, encara desprenia el característic perfum del vi dolç. L’ós jeia totalment inconscient espatarrat al mig de sala xop d’alcohol, sang i amb un tuf que omplia tot l’espai.

Segons les investigacions fetes pels perits de la policia, sembla ser que s’havien invertit els papers i que després de cercar a l’ós, en Tomeu, que és com es deia el pare de l’esguerrat, havia estat perseguit per la mala bèstia fins a la rectoria i allí el mal animal s’havia muntat una festa de traca i mocador amb els dos desgraciats i, no n’havia tingut prou amb això, que s’havia begut les dues garrafes de vi.

El festí li havia provocat un borratxera tal, que l’endemà, el dia de l’aplec, encara estava dormint la mona quan van arribar els del poble. Va ser gràcies al pet que duia, que li varen donar mort el vilatans encegats i rabiosos en veure el que l’animal havia fet amb els dos homes de la rectoria. Sembla ser que li varen propinar martiri amb les pròpies mans i amb tots els estris que  trobaren, culleres, pedres, rajoles partides, trossos de vidre de les garrafes de vi.

Aquest dramàtic final me’l va explicar en Xavi quan vaig tornar al cap d’unes setmanes per saber com havia anat l’aplec i si havia aconseguit cobrar.

Del primer ja us ho he explicat i del segon, ja us ho podeu suposar.


Engasull