L'home cridaner

Estic a la cuina, en una perola bull l’arròs, un altra fregeix la ceba i acabo de fer els xurros.

De sobte, l’estridència omple la cuina, incloses les peroles del voltant. S’acosta cap a mi, passa per davant de la finestra del *pase* i continua en direcció als serveis.

Dins del vàter els crits augmenten de volum, son crits de fer soroll, xiscles sense motiu, sons que surten per la boca sense passar pel cap. No són de por, ni de plaer, ni d’ensurt. Són dues vocals, OA, agafades i molt fortes, és un crit com el de Tarzán, però més sanglotat.

Miro als companys de sala i em tornen la mirada acompanyada d’un, ja t’ho faràs, nosaltres no en sabem res.

Tanco la porta que comunica amb la sala, amb la intenció que els clients en quedin al marge (difícil amb una entrada com aquella)

Torno a la cuina a esperar esdeveniments. Els crits continuen tancats dins del vàter dels homes. Confio en que cap client tingui ganes de fer cap necessitat en aquest moment. Més que res, per evitar-li un bon esglai.

La porta dels serveis s’obre i sento els xiscles que s’acosten, OOOOAAAA! AAAAAAA! OOOOAAAA! De sobte, pel forat de la finestra del *pase,* apareix un cap gros i pelat que du darrere un tros d’home fornit, amb aspecte de descarregador del moll en un conte d’en Dickens. Metre vuitanta aproximadament, samarreta embotida que marcava uns pectorals un xic pengim penjam, però amb un diàmetre que, per que us en feu una idea, estil bóta de vi de tres-cents litres, del que hi sortien un parell de braços al model Arnold Schwarzenegger

Hola? Que fas per aquí? És tot el que em va sortir de la boca mig torta que intentava dibuixar un somriure, mentre les orelles, el timpà, el martell i la trompa d’Eustaqui, eren sacsejades amb una nova sèrie de OOOOOAAAA! OOOOAAAAA!.

Com que la conversa no anava més enllà, vaig optar per sortir de la cuina en direcció al curiós personatge, mentre li preguntava. ¿Qué, te has perdido? I vaig continuar caminant en direcció a la sala, que és on hi havia la porta de sortida.

Darrere meu continuaven els crits que se m’enclastaven al clatell i em seguien en direcció a la barra, on de moment em pensava refugiar. Tonto de mi, refugiar-me d’aquella muntanya caminant.

A l’entrada de la barra, em vaig aturar, continuaven els OOOOAAAA! I en aquell moment va arribar el contacte. Una de les seves mans es va posar damunt de la meva espatlla i ooooh! sorpresa. Amb un veueta suau, em va dir a cau d’orella – ¿me invitas a un cortao? El nas de pinyol i les galtones vermelles. Així vist de prop, era la viva imatge de la innocència i del bon jan. La innocència  es va trencar en el moment en que li vaig dir que si. Va encetar una nova tanda de OOOOOAAAAAA!

Baix demanar un tallat al Joan i a continuació un seguit de OOOOOAAAAAA!, però ara acompanyats de SACARINA, OOOOOAAAAA! SACARINA.

Com a les pel·lícules de suspens, el tallat va trigar a sortir. Les gotes del cafè queien tant lentament dins la tassa, que els hi podies veure la forma. L’eternitat va ser la companya de l’escalfador de llet amb el borbolleig i estridència habituals d’aquesta operació, que ara es barrejava amb un nou grup de crits EEEEOOO! UUUUUUU!, SACARINA! dirigits ara cap el Joan que feia el cafè. L’eeeoooo aquest era nou, suposo que dedicat a ell.

Li vaig fer una pregunta per beure si així aconseguia distreure’l i normalitzar la situació de cara a la resta de clients que, dissimuladament feien com si res no passés.

Què, has sortit a passejar? La resposta va ser contundent. SACARINA, EEEEOOOO!

De sobte em va mirar fixament i amb el to de veu fluixet d’abans, em pregunta – ¿puéde ser un carajillo?

Evidentment, li vaig dir que no. Resposta, SACARINA, OOOOAAAA! SACARINA!

Per fi va aparèixer el tallat, es va posar la sacarina i no sé, però em sembla que ja m’ho esperava, va dir SACARINA, SACARINA! Li’n vaig donar una altra, de sacarina.

Se la va posar, va remenar, d’un glop se’l va prendre i sense dir res, va marxar. Bé, sense dir res, tampoc. Mentre marxava i amb tota naturalitat anava cridant OOOOAAAA! OOOOOAAA!

La normalitat va entrar per la porta, per la que havia sortit l’home cridaner, els clients es van relaxar, el companys de feina també i jo, vaig tornar cap a la cuina pensant, que n’és de bonica aquesta feina.

Engasull