La por d'un valent

Camino sol per la muntanya, el camí és clar, no corro perill de perdre’m, fa sol i el dia és... conys!, com són els dies babaus, lleugerament calorós i tot el demés.

Els anys que em separen de l’última vegada que vaig estar per aquests indrets no tenen paraules per convèncer-me que tot segueix igual.

La fita és la cova Simanya. El plànol no enganya i seguint les ratlletes negres vaig zigzaguejant el mapa i trepitjant el camí.

Incapaç de recordar la ruta, cerco al voltant amb els ulls posats en el passat.

El grup d’escoltes m’envolta, típics fantasmes, massa anys per recordar res, tot i que de ben segur que molts dels arbres són els mateixos, les pedres també, les roques, la muntanya, i el massís de Sant Llorenç també és el mateix.

Sembla ser que l’únic que trasteja amb el temps és un servidor de vostès. He canviat... punyetes, fa estona que estic mastegant la vida i per molt que bufi ja no hi ha manera d’inflar el globus.

Tot i les trampes que em posa el record, el mapa fa la seva feina i, per fi, amb l’ajut d’un indicador molt ben posat a la vorera del camí, m’acosto al meu objectiu.

Trobo la cova, m’endinso un tros, m’assec en un racó i miro la sortida.

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

De tant en tant miro endins per si de cas no hagués quedat algun company de l’època dels escoltes i ara se li acudís de sortir per donar-me un ensurt, però no hi ha manera de veure-hi res. És clar!! Quina incongruència! La nineta dels ulls no té temps d’adaptar-se de tant mirar a dins i a fora,  tan sols veig foscor.

Torno a mirar la sortida, miro la sortida.

Començo a sentir-me idiota assegut en la foscor mirant la sortida, això deu voler dir que ja va sent hora de marxar. Amb un parell d’ensopegades em quedo a prop de deixar-me les dens enclastades en la profunditat de la cova i, amb un genoll masegat, enfilo cap a la llum.

Amb la claror, el mapa recupera la seva funció de conduir-me cap a casa, però

l’esperit d’aventura i  ximpleria d’un adolescent de cinquanta vuit anys m’encega i trio un altre camí per tornar, tot seguint les ratlletes negres del mapa.

Al principi les ratlles i el camí coincideixen i, xino-xano vaig tirant. A l’esquerra va creixent la paret on es manifesten uns relleus modelats sobre material paleògens, d’edat eocena, constituïts per bancs de conglomerat que presenten intercalacions de capes de gresos i lutites de color vermell inferiors a un metre de potència... i bla, bla, bla, en fi tant se val. - Ximplet de mi, que només hi veig pedres..!!

Absort com estava amb tota aquesta pedreria no m’adono que el caminet cada vegada és més petit, bé, potser ja no se li pot dir camí... vaig tirant endavant. A la meva dreta entre les branques que em graten la cara, el blau del babau cel s’acosta d’una manera provocadora. El camí, ara ja puc constatar que no hi és, però jo, apa, seguint la ratlleta negra! tossut que tossut.

El ramatge ja em té cobert com si fos un “marine” d’operacions especials, les mans les tanco al voltant de qualsevol rameta que em dona seguretat, els peus se’n van en direcció al babau cel blau, sota les botes unes rametes em sostenen en una demostració d’impossible resistència. El camí ha desaparegut, les branques han desaparegut i ja em veus amb els peus damunt d’un pessic d’herbes, d’esquena al babau cel blau, enganxat com una bavosa a la paret i agafat a unes rametes que no serveixen ni per decorar un pessebre nadalenc.

Al meu darrera la immensitat del Vallès em fa notar que l’he cagat, la ratlleta negra del mapa no era del camí, és una corba de nivell.

A la meva dreta ja no hi queda res, a l´esquena, el Vallès se’n fot de mi i algun ocellot fa cruac, cruac. Davant dels ulls, la punta del nas grata les pedres, la paret.

Jo, l’aràcnid, “marine”, adolescent de cinquanta vuit anys, decideix amb molta cura tornar per on ha vingut, poc a poc, sense pensar en rés mes que anar trobant branquetes a què agafar-se, sense que li sàpiga gens de greu fer marxa enrere.

Tornar enrere, aquesta acció, en altres circumstàncies, l’hagués trobat molt emprenyadora per a l’orgull d’aventurer i també l’haver de reconèixer que m’he equivocat.

Després d’un fotimer d’esgarrinxades sense dir ni piu, el camí torna a agafar forma al mateix temps que una remor brolla dins meu. 

Amant com sóc de la natura, acabo la sortideta adobant les plantes del massís. En la primera alzina que hi trobo deixo una part de mi amb el temps just de baixar-me els pantalons. Em sembla que d’això se’n diu cagar-se de por.

Manel Trobador