L'home amb calçotets grocs

Pels pares de la Raquel, allò que flota davant seu, tant sols són motes de pols voleiant. El raig de llum que entra per la finestra de l’esglèsia, espurneja l’espai que encercla el caparró fosc de la Raquel i li dóna un toc màgic al ritual del bateig.

Mossèn Enric sosté la petxina de la qual brolla un minúscul raig d’aigua. Aquesta, en la seva caiguda arrossega  les brillants espurnes de pols i al moment, impacten en el front de la nena negreta que rep l’ablució, que, espantada i amb els ulls totalment oberts, es posa a plorar.

Per al mossèn, aquesta conjunció de circumstàncies són l’evidència que Déu segueix fent la seva feina, i que dóna la dosis que li pertoca a la nova entitat.

 Acabada la cerimònia a l’església de Sant Miquel de Mura, l’encara mossèn Enric, es desprèn de tota la indumentària litúrgica amb un petó al munt de roba amb la qual fa un moment, ha batejat la nena negreta adoptada per una parella blanca. L’alba, l’estola, la casulla queden sobre l’altar.

 L’aparcament a tocar de l’ermita està ple de cotxes. Amb inquietud va zigzaguejant entre ells en direcció a la parada d’autobús. Mossèn Enric, no té cap interès en veure el que deixa enrere però, la picaresca de l’atzar ha col·locat la parada del cotxe de línia encarada al conjunt de cases, placeta i l’església. Mira sense ganes l’espectacle que organitza la família després del bateig; fotografies, uns davant, els altres darrera, xisclets, rialles. Tothom es vol fer una foto amb la negreta.

Vestit amb la sotana clàssica, mossèn Enric es dirigeix cap a Sabadell per tornar a començar.

La sotana llisca al llarg del cos, fins a envoltar-li els peus nus.

L’acte de descordar-se-la i deixar-la caure, no és ni protocol·lari, ni transcendent.

Mai s’ho havia plantejat. Quan estàs sotmès a la religió, no et passa pel cap que t’arribarà una situació com aquesta; ha estat un acte indiferent però definitiu. Tant mateix, en el moment en que li ha caigut la sotana, ha tingut la necessitat de fer una ventositat i ho ha fet amb tota tranquil·litat. Senzillament, s’ha tirat un pet.

Després de dotze anys de fer de capellà, la ràbia, la pena i el desconcert que viuen amb ell, l’han dut ha deixar “aquesta professió.”

 Nu, al mig de l’habitació de l’hotel i pal plantat davant del mirall, observa la seva imatge mentre pensa en coses intranscendents.

– He d’anar més a la platja, a que hi toqui una mica el sol en aquest cos! - Somriu.

No recorda haver estat tant de temps mirant-se davant d’un  mirall. Tota una descoberta. Necessita aquest estat de nuesa, fins a cert punt alliberador, per esborrar tot el que l’ha dut fins aquí. Necessita tornar a néixer i té la voluntat de fer-ho, encarar la nova vida i oblidar o (si més no) intentar-ho.

Mentre es posa lentament l’eslip, la ment retrocedeix dotze anys en el temps. Exactament l’any en què va ser ordenat capellà i el van destinar, per insistència seva, a la missió del Camerun, al poble de Yokadouma a prop de la frontera amb la República Centreafricana.

Quan fas una cosa així, et penses que tens raons sobrades per demanar-ho, però és amb el temps, que te’n adones que allà, hi has anat enganyat. Responsables? Potser les escombrades que ens feien al seminari, la raó i la veritat en boca d’aquells mestres agafen unes derives totalment inversemblants.

 L’eslip li queda de collons, de color groc, amb tot de lletres de diferents mides que s’empasten amb distints tons de verd i negre; queda d’atractiu...? Blanquet encara, però lluint planta. Pastat als homes Gueumereg del Camerun, però en negatiu – bromeja amb el record -.

Davant l’excentricitat d’aquell cos i d’aquells calçotets, la ment continua al seu ritme i el retorna a Yokadouma, on el generós cos bru de la Jumaana el va fer sortir del somni de la misericòrdia i el va fer nedar per les turbulentes aigües del desig tribal.

 Yokadouma, era un poble on vivien unes mil persones. Era el poble més gran de la zona, tot de barraques arrenglerades al llarg d’una carretera de terra que l’unia amb altres pobles com Dzeng, Atega, Asok, Atoasi, Efandi. Entre ells, la distància era d’unes cinc hores a peu el que estava més a prop, i de dos dies el que estava més lluny.

L’única manera d’arribar en un temps prudencial a tot arreu, era amb cotxe particular. El cotxe de línea passava... quan passava i sovint, ni això.

 La bossa està damunt del llit. Sense remenar troba la camisa gris amb ratlles negres d’un centímetre, que li va fer la Jumaana. Ell, a la Jumaana li deia Perla,  la traducció del seu nom era perla platejada. A ella li feia molta gràcia com sonava el nom Perla, quan el deia ell. Li tocava els llavis amb el palpís del dit i ho feia molt de prop.

Ara, a l’habitació del hotel, té tot el temps que vol, així que,  poc a poc, es va cordant el botons de la camisa sense presses, amb els records sempre presents.

 Els batejos que celebrava a Yokadouma,  allò si que era batejar en majúscules. Venien de tots els poblats i feien autèntiques caminades per tal de poder batejar als seus fills. S’amuntegaven a la gran plaça que hi havia davant de la missió i allí, s’hi estaven hores i hores esperant a que arribes el moment de la cerimònia.

 El primer conflicte que va tenir amb els sues superiors, ja va ser per una qüestió de multituds. Constantment els recordava. - ¿Tant costós es fer-li arribar un vehicle per anar pels poblats batejant, i no obligar a que la gent hagi de fer aquells farragosos desplaçaments, amb aquelles interminables estones sota el sol?.

- Això reforça la seva fe - li responien els superiors, gens necessitats i massa acostumats a no resoldre aquests tipus de qüestions.

 - Fantàstic, l’eslip groc, damunt la camisa a ratlles i les cametes a l’aire, això si que queda maco! – Somriure maliciós

De seguida busca els pantalons. Aquets pantalons li encanten, de ben segur que no va a la moda, però si troba bé amb ells, tenen més butxaques que els altres i això li permet no dur rés a les mans.

De parells de sabates tan sols en te dos, així que la tria és fàcil. Les de la dreta.

 La Jumaana va morir de part, a les seves mans. Ella i la criatura. No tenien un vehicle per poder fer els quaranta-dos kilòmetres  que els separaven de la infermeria que tenien més a prop.

Ell havia fet tot el possible per aconseguir un vehicle. I per amagar la seva paternitat. Uns senyors amb sotana lluny de Yokadouma, creien que tot el que allí passava, era voluntat de Deu.

Aquells negres, sí que en tenien de voluntat i de fe, sí. Sobretot en nosaltres, els que els hi havíem venut la “Illa dels jocs”. Ells però, sense en Pep Consciències ho han tingut més difícil que en Pinotxo per sortir-se’n. Ells esperaven que amb la voluntat de Déu, arribés també la voluntat dels homes. I així els a anat.

Després d’anys intentant que Déu i l’home, anessin agafats de la ma, els superiors, farts d’escoltar les queixes d’aquest capellanet català i també a pressions de les noves autoritats polítiques del país, van decidir enviar-lo a un lloc on no emprenyés gaire.

 Sant Miquel de Mura, va ser el lloc escollit pel Bisbat per desterra-lo.

A Sant Miquel de Mura, també va fer molts batejos, però allí el que sobrava eren cotxes i el que faltava era gent, ves quina gràcia.

Desprès de cinc anys d’ostracisme i de patir els “grans drames de la població blanca” en aquesta comarca del Bages, el nostre capellà català, a decidit engegar-ho tot i començar de zero.

 Tanca darrera seu, la porta de l’habitació del hotel, i deixa les claus a la consergeria de l’hotel, de camí a la sortida te la sensació que des de les butaques de la sala d’estar, l’observen.

– Deu ser per la vestimenta demodé – pensa. O potser un àngel, o potser el dimoni. Les eternes elucubracions sobre, el be i el mal, la eternitat, el progrés, la nova vida, la fe, els superiors, batejos, cotxes, nens, la Perla.

Surt al carrer. L’avinguda li barra el pas cap a l’altre cantó. Hi ha un parc, vol seure una estona en algun del bancs i prendre el sol al costat d’un llac artificial.

Sense fer gaire cas dels pas de vianants, tira pel dret, empès per les ganes, les elucubracions, la novetat, la manca de costum, l’àngel...el dimoni?

El cop el llença pels aires. L’automòbil a sortit de darrere d’una furgoneta, no ha tingut temps de frenar i l’ha envestit de ple.

 El conductor del cotxe, en estat de xoc, ha sortit sense atrevir-se a apropar-se al cos que perd sang per tot arreu i  assegut a la vorera, amb les mans damunt la cara, balanceja el cap endavant i enrere. De tant en tant el ulls se li escapen entre els dits en la direcció del cos que jeu davant del cotxe. Els ulls mostren impúdicament la seva ànima en forma de llàgrimes que cauen matusserament damunt l’asfalt tenyit de vermell. La sang, les llàgrimes... sembla que es busquin.

Les declaracions del conductor a la policia són netes  i tremoloses, l’home ha sortit de darrere d’un cotxe i no ha tingut temps de reaccionar.  Ell te presa per agafar un vol que l’ha de dur a Managua, es voluntari d’una ONG, i es la primera vegada que l’envien a un hospital perdut al mig de la selva.

 L'Enric no sent cap dolor, amb el cap girat mira per sota els cotxes el banc al sol que l’està esperant, rep els esquitxos de l’aigua. Dins del seu cap encara les paraules juguen a construir idees.

No és un problema de fe, és un problema de dignitat humana i de coherència amb la societat en que vivim. Tothom mort sol. La llàstima és que, a la veritat quant la grates una mica, veus que no ho és tant de veritat.

Ara, les paraules mudes, la pols produïda pel cop, els esquitxos d’aigua de la font, s’arremolinen al voltant seu.

De lluny la Perla amb una negreta als braços, l’espera.

El traspàs és tranquil i ràpid.

Manel Trobador