Les obres perfectes no existeixen

Deien els pròcers de la meva infància, que tota obra perfecta sempre tenia un defecte i que això era el que la convertia precisament en perfecta. A continuació venia tot el reguitzell de comentaris: les coses no poden ser del tot perfectes perquè la perfecció no existeix, o potser és la justificació per no acabar de fer del tot bé una cosa o al costat de les coses lletges i dolentes, encara ressalten més les bones i boniques. Tal vegada hi ha una explicació més acadèmica i me la vaig perdre ja que aquell dia deuria fer campana.

Passant el temps he fet servir la frase i l’he escoltada en diverses ocasions sense gaire prudència i sense tenir clar moltes vegades si s’aplicava en el moment correcte i amb prou precisió.

Sigui quina sigui la solució, sí serveix, per introduir el que em va passar l’altre dia en un local barceloní i portuari on vàrem menjar.

La conjunció de tots els elements en mans de l’atzar van fer que aquella estona fos única en el temps. Tan sols si existeix un mon paral·lel o existeix una altra vida, es podrà tornar a reproduir un moment tan especial.

El dia era assolellat sense exageració, així que a quarts de dues de la tarda la suau brisa de prop del mar, convertia el passeig ple de terrasses i de caminants en un lloc climatològicament parlant, perfecte.

Tot i la meva aversió a menjar en les terrasses sota la mirada permanent, curiosa o xafardera dels passejants, vaig seguir les indicacions del maître i ens vàrem col·locar en un lloc apartat del proscenni. Entaulats al fons de l’escenari i protegits parcialment del rei astre per uns para-ssols de mides justetes, ens van atendre a molta amabilitat i quan els vàrem fer saber, que el sol que s’escolava entre els paraigües, ens molestava per mantenir-nos sencers tot un àpat, ens van respondre que de seguida que poguessin, ho resoldrien.

L’ambient de la resta de comensals era distès, sense estridències. Un grup d’evidents forasters amb bon comportament a taula tot i el nombre d’ampolles que s’avien cruspit; romanien correctes i alegres.

Els cambrers estaven per la feina i al cap d’una estona i abans que ens portessin els plats,  ens van indicar que podíem triar entre dues taules que no estaven sotmeses a l’impertinent luminescència solar.

Triar sota la mirada dels cambrers i d’altres comensals. Difícil situació quant ja has fet un parell de glops de cava, tens el tovalló a la falda, has mossegat una parell d’ametlles saladetes i la parella, et dona tota la responsabilitat, per que ets tu el torracollons a qui li molesta el sol quant t’estàs en una terrassa a l’aire lliure.

Una taula al mig de la sala, rodejada d’altres taules per totes bandes i a prop d’un grup d’afamats matrimonis que xerren fent distinció de sexes, o sigui, ells amb ells i elles amb elles.

L’altra, davant de tot, en plena escena, a tocar de la barana de fusta que separa la taula dels xafarders que passen pel costat i on els comensals assolim el paper dels actors que en ple trànsit, s’enfronten a un públic embadalit per escoltar les últimes parrafades abans d’esclatar en aplaudiments. Quina vergonya.

Però, va ser en aquest moment quan va començar a produir-se el miracle. Va ser en aquest precís instant que l’atzar va agafar la batuta per dirigir l’orquestra que tenia davant.

Sense saber per què i sense dir res a ningú, em vaig dirigir cap a la taula que estava al davant de tot i vaig començar a entrar en un estat de tendra metamorfosi, passant d’actor involuntari a convertir-me en l’únic espectador del més gran espectacle que mai he viscut. I em vaig trobar tot sol assegut davant d’una taula amb les tovalles blanques i netes.

Mentre paraven la taula i venia a seure la meva parella, jo, amb el braç repenjat a la barana vaig començar a sentir i a veure les coses com si estigués en un somni, com si fos espectador de mi mateix i de tot el que passava al voltant.

De seguida, unes bombolles petites, daurades, transparents, acompanyades d’una acústica que em permetia fins i tot sentir el so de la bombolla fregant el cava van formar part de mi, i mentre aixecava el cap per a que el glop fresc seguis el seu camí, el vestit a ratlles d’una noia que venia passejant, em va entrar per la nineta dels ulls. Alta, maca, mostrant la joventut a tothom. Duia el vestit amb ratlles d’uns quinze centímetres cada una, blanques i blaves horitzontals i fins al peus, cenyit al cos i amb una caçadora de roba fina que no li arribava a la cintura. Ningú la mirava, ningú se n’adonava que aquelles ratlles horitzontals caminat entre tanta gent eren un atac a l’avorriment visual. Darrera de ella van aparèixer de seguida tres noies asiàtiques rient i posant-se de diferents maneres davant de l’objectiu. Maquíssim com coquetejaven amb la càmera que elles mateixes aguantaven.

Tot i l’embadaliment, vaig veure perfectament els dos plats que el cambrer amb subtilesa havia deixat damunt la taula. Uns calamars a la romana d’un classicisme indestriable que em retornaren a la plaça Reial en el temps en que vàrem descobrir els calamars a la romana rodejats de mariners americans. Un carpaccio de salmó i bacallà amanit amb els elements de l’esqueixada van posar el contrapunt als calamars, impedint que ni una sola paraula tingués necessitat de sortir de les nostres boques, evidenciant un cop més l’important que és, en moments com aquest, la complicitat de la parella.

Els temps estava aturat, entre mos i mos i glop de cava, em vaig començar a adonar de que de la mateixa manera que les persones es movien relaxadament, el so havia desaparegut, bé, desaparegut no, era com si estiguéssim tots dins d’un gran globus transparent que absorbís el so. Els sons no estaven  barrejats, sinó que es sentien tots, però per separat. Tota un sensació.

Aquest “sistema” em va permetre escoltar clarament el sorollet que feien les peces metàl·liques que colpejaven els pals majors de les barques ancorades al port, i que omplia mitja pantalla davant nostre. Uns joves fornits, bells i espitregats van passar en aquell moment pel passeig convertint-lo per uns instants en una passarel·la de mister universe.

Amb la mateixa amabilitat i delicadesa que les altres vegades, va aparèixer el cambrer per retirar els plats i portar-nos els segons, un altre cambrer ens reomplia en la mida justa, la copa de cava.

Un clàssic em va dur al paradís sensorial, rap al cava amb cloïsses. Broqueta d’emperador amb hortalisses i salsa de romesco, per la companya, que de tant en tant em mirava amb cara, d’entre sorpresa i familiar comprensió.

Com que el benestar i la felicitat s’anava acumulant, en el moment en que mastegava un tros de rap cobert amb la salseta que l’amorosia i em despertava les ganes de fer un altre glop de cava, vaig començar a sentir en la llunyania unes notes de guitarra que amb virtuosisme digne del Palau em duia poc a poc i d’una manera cada vegada més clara a Pink Floid i als Beatles. Des d’on era, no podia veure l’ artista, però era igual, podia veure com la gent que passejava anava formant un semicercle alguns i a seure a les baranes del port altres, per gaudir tranquil·lament d’una estona musical gratuïta, en directe i de qualitat.

Les paradetes dels artesans eren un no parar de gent que miraven, preguntava i comprava, els policies municipals amb les seves motos elèctriques i silencioses advertien als turistes confiats que vigilessin les seves pertinences, els cambrers atenien amb simpatia i professionalitat, el cel era blau, la gent continuava passejant i els ciclistes que passaven entre els caminants s’aturaven quan la conducció no era segura per als vianants, tot era perfecte? Podia durar molt aquell nivell de comunió entre tot el que estava passant davant meu? Una comunitat tan bonica i compenetrada podia existir? Fins i tot el municipals havien fet l’ull viu amb un parell de top manta que hi havia en un costat (o potser no els havien vist).

I una cosa sorprenent, cap dels centenars de persones que varen passar per davant meu em va mirar, en cap moment em vaig sentir observat. Eren ells els que estaven a l’escenari, jo era l’espectador d’aquell espectacle meravellós, encara que no perfecte.

L’última copa de cava encara fresc, la vàrem fer servir per acompanyar unes postres de xocolata i vainilla ben elaborades, envoltats de benestar...

El cel dominava l’escena i els ulls es passejaven per tot arreu gaudint d’aquella harmonia, d’aquella obra quasi perfecta. Mirant relaxat cap a la llunyania unes gavines o potser eren albatros, planejaven damunt el cel blau seguint la línea horitzontal que marcava el perfil del terrats dels edificis que retallaven l’horitzó. De sobte una de les aus va passar per davant d’una gran bandera que sobresortia per damunt de Capitania. La mirada se’m va quedar fixa damunt d’aquell drap de colors que donava bufetades al vent.

Ara, l’obra era perfecta.

Engasull