Introducció
Voler menjar vint-i-cinc persones totes a l’hora un dissabte al migdia.
Voler menjar vint-i-cinc persones totes a l’hora un dissabte al migdia.
Anar per aquest mons de deu pujats
tots vint-i-cinc en sis cotxes.
Formar una emprenyadora caravana per a
la resta de conductors que han tingut la desgràcia de triar el mateix camí és,
tot plegat, una invitació als despropòsits i a un continu joc de
paciència.
Saber què et passarà els propers cinc
minuts, una loteria. I per si no n’hi hagués prou, la col·laboració de la
conducta humana acaba de convertir un dia normalet en una gran festa major,
sense barraques ni coets, però amb molta pólvora.
En aquesta aventura d’enrevessada introducció, que ara us explicaré, ens hi vàrem trobar tota la parentela fa una setmana, quan vam decidir celebrar tots plegats, l’aniversari d’un dels membres.
El desplaçament o viatge.
Seguint les indicacions d’un conegut i resident habitual de la zona, fa estona que emprenyem tots plegats per les carreteres d’una comarca catalana, comarca que un cop a l’any, tenen per costum celebrar una festa que en diuen Garum, o Pastum o... bé, tant se val. Segur que vosaltres ja sabeu per on vull dir.
Del “restaurant” cap el que ens dirigim, en tenim poca informació.
En aquesta aventura d’enrevessada introducció, que ara us explicaré, ens hi vàrem trobar tota la parentela fa una setmana, quan vam decidir celebrar tots plegats, l’aniversari d’un dels membres.
El desplaçament o viatge.
Seguint les indicacions d’un conegut i resident habitual de la zona, fa estona que emprenyem tots plegats per les carreteres d’una comarca catalana, comarca que un cop a l’any, tenen per costum celebrar una festa que en diuen Garum, o Pastum o... bé, tant se val. Segur que vosaltres ja sabeu per on vull dir.
Del “restaurant” cap el que ens dirigim, en tenim poca informació.
És a dir: hi cabem tots, per un preu
raonable ens poden fer el menjar sense gaire protocol i estem al costat d’un
llac.
Fantàstic! la imaginació de cada un de nosaltres construeix amb aquestes dades, l’espai que ens acollirà durant l’íntim festejament.
L’aproximació
Serpentegem per la carretera i som l’alegria de la contrada. La maniobrabilitat dels nostres pilots, més avesats a la conducció en caravana, que no a les corbes pendolants que ens sacsegen, aconsegueixen que els nostres cossos tastin els dels companys de viatge al ritme del pèndol d’un metrònom (96-112 allegretto).
Amb l’ajut de l’àngel de la guarda que ha actuat en l’últim moment, evitem un accident fruit de la sobtada maniobra del guia, al voler entrar pel pedregós camí, que d’una rampellada ha aparegut darrera d’un esporuguit cartell.
L’indicador, amb el nom del lloc, no té massa importància. Passa del tot desapercebut, amagat entre la verdor de la fullaraca que guarneix l’entrada del camí i sembla mal posat amb tota la intenció.
- Per evitar als pixapins i membres d’altres espècies “urbanites”, que habitualment tafanegen per la zona fent descobriments de llocs amb els que presumiran el dilluns, davant els companys de feina - (Això ens ho varen contar més tard els del restaurant )
Uns minuts més dins la batedora amb rodes pel sinuós i rost camí, ens porten en la direcció del que, en la llunyania, apareix com un petit mar verd. Quan ja estem avall ens aturem en bateria de 45 graus, uns al costat dels altres, talment com si ens preparéssim per la baixa Aragó o per un París-Dakar qualsevol. Motors accelerats per poder fer la maniobra amb seguretat i d’aquesta manera salvar el desnivell del camí.
Fantàstic! la imaginació de cada un de nosaltres construeix amb aquestes dades, l’espai que ens acollirà durant l’íntim festejament.
L’aproximació
Serpentegem per la carretera i som l’alegria de la contrada. La maniobrabilitat dels nostres pilots, més avesats a la conducció en caravana, que no a les corbes pendolants que ens sacsegen, aconsegueixen que els nostres cossos tastin els dels companys de viatge al ritme del pèndol d’un metrònom (96-112 allegretto).
Amb l’ajut de l’àngel de la guarda que ha actuat en l’últim moment, evitem un accident fruit de la sobtada maniobra del guia, al voler entrar pel pedregós camí, que d’una rampellada ha aparegut darrera d’un esporuguit cartell.
L’indicador, amb el nom del lloc, no té massa importància. Passa del tot desapercebut, amagat entre la verdor de la fullaraca que guarneix l’entrada del camí i sembla mal posat amb tota la intenció.
- Per evitar als pixapins i membres d’altres espècies “urbanites”, que habitualment tafanegen per la zona fent descobriments de llocs amb els que presumiran el dilluns, davant els companys de feina - (Això ens ho varen contar més tard els del restaurant )
Uns minuts més dins la batedora amb rodes pel sinuós i rost camí, ens porten en la direcció del que, en la llunyania, apareix com un petit mar verd. Quan ja estem avall ens aturem en bateria de 45 graus, uns al costat dels altres, talment com si ens preparéssim per la baixa Aragó o per un París-Dakar qualsevol. Motors accelerats per poder fer la maniobra amb seguretat i d’aquesta manera salvar el desnivell del camí.
Pols, pedres que surten escopides de
sota els pneumàtics, brooomm, brooom..., cops de porta que es tanquen unes
darrere les altres, veus, xiscles i comentaris de... per fi, ja hi som, ja era
hora...cony quina tropa!
Per sort, el do de la ubiqüitat no forma part de les nostres virtuts, i així, fem el traspàs de la zona d’aparcament a la zona de taules del “restaurant”, sense sentir cap mena de rubor, al no poder ser espectadors del cristo que estem organitzant.
L’entrada
Un exèrcit de taules i cadires, encara sense ocupants, ens esperen en irregular formació sota un gran cobert sense parets, situat al davant del edifici principal. L’edifici compleix les funcions de cuina i lavabos (com no podia ser d’altra manera, cuina i lavabos juntets, juntets).
Una petita barra protegeix l’entrada a la cuina, a la seva esquerra una pissarra anuncia les seves especialitats. Amanides, entrepans, torrades, carns a la brasa, patates “rosses”, gelats, sangries i etc. Tenim llenya i gel. SALUT!.
Per sort, el do de la ubiqüitat no forma part de les nostres virtuts, i així, fem el traspàs de la zona d’aparcament a la zona de taules del “restaurant”, sense sentir cap mena de rubor, al no poder ser espectadors del cristo que estem organitzant.
L’entrada
Un exèrcit de taules i cadires, encara sense ocupants, ens esperen en irregular formació sota un gran cobert sense parets, situat al davant del edifici principal. L’edifici compleix les funcions de cuina i lavabos (com no podia ser d’altra manera, cuina i lavabos juntets, juntets).
Una petita barra protegeix l’entrada a la cuina, a la seva esquerra una pissarra anuncia les seves especialitats. Amanides, entrepans, torrades, carns a la brasa, patates “rosses”, gelats, sangries i etc. Tenim llenya i gel. SALUT!.
A
continuació, arran de terra, en un altre cartell hi posa, Bar inf. i reserves i
un número de telèfon. Tot seguit, tres capses de cartró amb bosses de plàstic
dins, serveixen per a la recollida selectiva de les deixalles.
A la dreta de la porta de la cuina, hi ha la porta dels lavabos. Una cortina de trenes metàl·liques enterboleix la visió interior i permet que les aromes circulin lliurement, creant en la seva proximitat un compendi organolèptic, tan sols perceptible a les pituïtàries mes selectes.
La nostra arribada i posterior assalt a les primeres posicions del sota cobert, ha estat observada amb certa indiferència, no exempta d’una dosis de “ja han arribat els torracollons”, per un grup d’individus adaptats al medi en el que ens trobem i als que se’ls nota la veterania i les hores que porten ocupant el mateix lloc. De ben segur que hi han passat la nit.
Els personatges en qüestió estat asseguts al voltant d’unes taules situades a les antípodes de per on hem entrat i posicionades en el que seria a primera vista, el millor lloc del territori. A prop del caminet que du al llac, a mitja distància entre la barra i els lavabos i a l’altre extrem d’on més endavant, cremarà la carn que porten els clients, en unes brases immenses que hi ha a l’entrada del cobert.
Les presentacions
En aquest moment, ens trobem palplantats davant de les primeres taules, carregats de bosses i pneumàtics salvavides. Observats per un grup de pseudo delinqüents (sigui dit amb tota la simpatia del món) amb l’aspecte de sortir d’un after hours i que, de la manera com ens continuen observant, tinc la sensació que devem dur una inscripció al front que hi diu – Som els nous, és la primera vegada que venim, no tenim ni idea d'on t'hem arribat. I tot escrit amb lletra petita, doncs si no, no hi cabria al front.
- Bon dia! – coregem alhora tota la família.
Un d’ells, amb aparença de ser el responsable, si més no el de més edat i sense perdre les maneres, s’aixeca amb un tempo lento, lento moderato, tirant cap a largo i quasi tocant el largissimo, i es dirigeix cap els més avançats de la nostra colla.
- Bon dia, què voleu? –
- Doncs que som els Gumbau, que tenim una taula reservada i venim a celebrar un aniversari.
- A, molt bé i quants sou ?
- Vint-i-cinc
El efluvis que desprèn el personatge ens envolten, transportant-nos al més profund i tèrbol racó cerveser de la Plaça Real de la Barcelona hippy.
Punt i a part per tal introduir dues coses de cabdal transcendència
La primera: Poseu el nom següent en algun cercador d’imatges a Internet - David Crosby. Si, si; el de Crosby, Stills, Nash & Young dels anys 70.
La segona: Us recordeu del Dúo Sacapuntas i el seu histriònic 22, 22, 22.
Doncs ara feu la barreja. Poseu al David Crosby amb quaranta anys al damunt, trinxat de mala vida, amb una birra a la mà, en un paratge a prop d’un llac i sota d'un cobert. I que després de dir-li que sou vint-i-cinc, imagineu-vos que es posi a picar de mans imitant al Dúo Sacapuntas i dient 25, 25, 25 25 25.
Aquest ha estat el primer contacte amb el servei d’aquest establiment d’hostaleria, situat en un punt indeterminat de les nostres nostrades terres catalanes i relativament a prop d’una ciutat on fan una festa que es diu Garum o Fastum o ...aaaah si això ja us ho havia dit!
Col·locació i consolidació del campament base
En Crosby, sense perdre l’ànim de col·lega, actitud que li permet de mantenir el tipus, ens indica entre rialles i 25,25, 25, 25, 25, que ajuntem taules fins que hi capiguem tots.
Ha quedat una taula imperial, que creua paral·lelament tot l’espai sota cobert, i va de davant mateix de la barra de bar, fins a la sortida del camí cap el llac, passant a prop de les graelles i a tocar la taula dels “veterans del Vietnam”, que van fent excursions a la barra, en busca de cerveses. Tot plegat, una preciositat.
Com que en Crosby, sembla que no està en condicions de fer gaire coses més que mirar-s’ho, al cap d’una estona ha sortit la que s’ha presentat com la seva “partenaire”. Per l’aspecte, s’acaba de llevar. Les lleganyes incrustades als ulls, les arrugues que li corresponen per l’edat i les marques a la cara causades pels plecs dels llençols, fan que la canalla que ve amb nosaltres, surti xisclant en direcció als cotxes, abandonant pares i salvavides en la fugida. Els adults més avesats a aquests espectacles, ens hem quedat petrificats els temps just per que ningú en surti mal parat i ella (la partenaire) amb els ulls mig clucs, no s’adoni de res.
La partenaire
La senyora, és la més fidel representació de Terry Jones dels Monty Python , fent de mare de Brian en la pel·lícula La Vida de Brian. La salva la bata a quadres blaus amb ratlletes verdes i negres que l’envolta, damunt la que, més endavant es posarà un davantal blanc de cuiner. Cames peludetes i botes de muntanya.
El primer que ha fet l’encantadora de serps (la partenaire), ha estat preguntar per la homenajeada i cobrir-la de petons i alabances.
- Massa afalacs, he pensat. Tard o d’hora això ho pagarem -
A la dreta de la porta de la cuina, hi ha la porta dels lavabos. Una cortina de trenes metàl·liques enterboleix la visió interior i permet que les aromes circulin lliurement, creant en la seva proximitat un compendi organolèptic, tan sols perceptible a les pituïtàries mes selectes.
La nostra arribada i posterior assalt a les primeres posicions del sota cobert, ha estat observada amb certa indiferència, no exempta d’una dosis de “ja han arribat els torracollons”, per un grup d’individus adaptats al medi en el que ens trobem i als que se’ls nota la veterania i les hores que porten ocupant el mateix lloc. De ben segur que hi han passat la nit.
Els personatges en qüestió estat asseguts al voltant d’unes taules situades a les antípodes de per on hem entrat i posicionades en el que seria a primera vista, el millor lloc del territori. A prop del caminet que du al llac, a mitja distància entre la barra i els lavabos i a l’altre extrem d’on més endavant, cremarà la carn que porten els clients, en unes brases immenses que hi ha a l’entrada del cobert.
Les presentacions
En aquest moment, ens trobem palplantats davant de les primeres taules, carregats de bosses i pneumàtics salvavides. Observats per un grup de pseudo delinqüents (sigui dit amb tota la simpatia del món) amb l’aspecte de sortir d’un after hours i que, de la manera com ens continuen observant, tinc la sensació que devem dur una inscripció al front que hi diu – Som els nous, és la primera vegada que venim, no tenim ni idea d'on t'hem arribat. I tot escrit amb lletra petita, doncs si no, no hi cabria al front.
- Bon dia! – coregem alhora tota la família.
Un d’ells, amb aparença de ser el responsable, si més no el de més edat i sense perdre les maneres, s’aixeca amb un tempo lento, lento moderato, tirant cap a largo i quasi tocant el largissimo, i es dirigeix cap els més avançats de la nostra colla.
- Bon dia, què voleu? –
- Doncs que som els Gumbau, que tenim una taula reservada i venim a celebrar un aniversari.
- A, molt bé i quants sou ?
- Vint-i-cinc
El efluvis que desprèn el personatge ens envolten, transportant-nos al més profund i tèrbol racó cerveser de la Plaça Real de la Barcelona hippy.
Punt i a part per tal introduir dues coses de cabdal transcendència
La primera: Poseu el nom següent en algun cercador d’imatges a Internet - David Crosby. Si, si; el de Crosby, Stills, Nash & Young dels anys 70.
La segona: Us recordeu del Dúo Sacapuntas i el seu histriònic 22, 22, 22.
Doncs ara feu la barreja. Poseu al David Crosby amb quaranta anys al damunt, trinxat de mala vida, amb una birra a la mà, en un paratge a prop d’un llac i sota d'un cobert. I que després de dir-li que sou vint-i-cinc, imagineu-vos que es posi a picar de mans imitant al Dúo Sacapuntas i dient 25, 25, 25 25 25.
Aquest ha estat el primer contacte amb el servei d’aquest establiment d’hostaleria, situat en un punt indeterminat de les nostres nostrades terres catalanes i relativament a prop d’una ciutat on fan una festa que es diu Garum o Fastum o ...aaaah si això ja us ho havia dit!
Col·locació i consolidació del campament base
En Crosby, sense perdre l’ànim de col·lega, actitud que li permet de mantenir el tipus, ens indica entre rialles i 25,25, 25, 25, 25, que ajuntem taules fins que hi capiguem tots.
Ha quedat una taula imperial, que creua paral·lelament tot l’espai sota cobert, i va de davant mateix de la barra de bar, fins a la sortida del camí cap el llac, passant a prop de les graelles i a tocar la taula dels “veterans del Vietnam”, que van fent excursions a la barra, en busca de cerveses. Tot plegat, una preciositat.
Com que en Crosby, sembla que no està en condicions de fer gaire coses més que mirar-s’ho, al cap d’una estona ha sortit la que s’ha presentat com la seva “partenaire”. Per l’aspecte, s’acaba de llevar. Les lleganyes incrustades als ulls, les arrugues que li corresponen per l’edat i les marques a la cara causades pels plecs dels llençols, fan que la canalla que ve amb nosaltres, surti xisclant en direcció als cotxes, abandonant pares i salvavides en la fugida. Els adults més avesats a aquests espectacles, ens hem quedat petrificats els temps just per que ningú en surti mal parat i ella (la partenaire) amb els ulls mig clucs, no s’adoni de res.
La partenaire
La senyora, és la més fidel representació de Terry Jones dels Monty Python , fent de mare de Brian en la pel·lícula La Vida de Brian. La salva la bata a quadres blaus amb ratlletes verdes i negres que l’envolta, damunt la que, més endavant es posarà un davantal blanc de cuiner. Cames peludetes i botes de muntanya.
El primer que ha fet l’encantadora de serps (la partenaire), ha estat preguntar per la homenajeada i cobrir-la de petons i alabances.
- Massa afalacs, he pensat. Tard o d’hora això ho pagarem -
L’estona entre la arribada i el festí
A les taules del costat, els apatxes, veterans del Vietnam i en Crosby, ja s’ho miren tot com les vaques es miren el tren. Sense amoïnar-se gens i fent cada vegada més petit l’espai lliure de damunt les taules degut a la gran quantitat d’ampolles de cervesa que s’hi troben.
De la Maria que enterboleix l’espai aeri que normalment queda entre les persones, no cal ni parlar-ne.
La nostra colla, ens dediquem a fer la nostra. El nombre ens dona una certa superioritat ambiental i comencem a utilitzar el menjador comunitari com a vestuari i abrillantador de cossos, puig que el sol que es passeja per damunt la teulada, te tot l’aspecte de voler guerra.
L’estona que transcorre entre l’arribada i l’entaulament, te poca transcendència.
A les taules del costat, els apatxes, veterans del Vietnam i en Crosby, ja s’ho miren tot com les vaques es miren el tren. Sense amoïnar-se gens i fent cada vegada més petit l’espai lliure de damunt les taules degut a la gran quantitat d’ampolles de cervesa que s’hi troben.
De la Maria que enterboleix l’espai aeri que normalment queda entre les persones, no cal ni parlar-ne.
La nostra colla, ens dediquem a fer la nostra. El nombre ens dona una certa superioritat ambiental i comencem a utilitzar el menjador comunitari com a vestuari i abrillantador de cossos, puig que el sol que es passeja per damunt la teulada, te tot l’aspecte de voler guerra.
L’estona que transcorre entre l’arribada i l’entaulament, te poca transcendència.
Una passejada en caiacs pel llac,
conduïts per un dels membres del grup d’en Crosby, que encara conserva la
suficient claredat d’idees com per organitzar la sortida, amb garanties de
flotabilitat tant al anar com al tornar. Els habituals metrallaments
fotogràfics, tant de moda avui en dia, fets pel Tino Soriano de torn i poca
cosa més.
L’àpat
El menú acordat era el següent: Amanida verda, carns a la brasa (llom, botifarra, botifarra negra, cansalada i xai), patates fregides. Pa torrat amb alls i tomàquet. Aigua, vi, gasosa, cava amb el pastís (que el dúiem nosaltres) i cafè.
Tots vint-i-cinc asseguts al voltant de la taula imperial, observem les rengleres de gots de plàstic que, arbitràriament col·locats damunt la taula, son el seu únic guarniment.
Al cap d’una estona de jugar amb els gots vuits, apareix la mestressa amb un grapat de coberts a les mans i sense lleganyes. Amb la traça del Robocoop intenta posar els estris davant de cada comensal.
Com que la cosa s’allarga massa, decideixo d’intervenir dient-li que no patís, que ja ens o col·locaríem nosaltres mateixos. Ella, amb una expressió meitat ràbia, meitat desesperació i amb un somriure arrencat a les arrugues, afegeix - moltes gràcies, em feu un favor, estic sola -.
- Cony, sola!! Tota sola? - hem cridat els comensals amb més visió de futur a curt termini.
El meu marit no em pot ajudar! I afegeix el comentari – ja se sap com son els homes! –
L’àpat
El menú acordat era el següent: Amanida verda, carns a la brasa (llom, botifarra, botifarra negra, cansalada i xai), patates fregides. Pa torrat amb alls i tomàquet. Aigua, vi, gasosa, cava amb el pastís (que el dúiem nosaltres) i cafè.
Tots vint-i-cinc asseguts al voltant de la taula imperial, observem les rengleres de gots de plàstic que, arbitràriament col·locats damunt la taula, son el seu únic guarniment.
Al cap d’una estona de jugar amb els gots vuits, apareix la mestressa amb un grapat de coberts a les mans i sense lleganyes. Amb la traça del Robocoop intenta posar els estris davant de cada comensal.
Com que la cosa s’allarga massa, decideixo d’intervenir dient-li que no patís, que ja ens o col·locaríem nosaltres mateixos. Ella, amb una expressió meitat ràbia, meitat desesperació i amb un somriure arrencat a les arrugues, afegeix - moltes gràcies, em feu un favor, estic sola -.
- Cony, sola!! Tota sola? - hem cridat els comensals amb més visió de futur a curt termini.
El meu marit no em pot ajudar! I afegeix el comentari – ja se sap com son els homes! –
Com
que tinc l’aparença d’home i ja fa anys que suporto aquesta creu, la frase no
sé que carai hi pinta enmig d’aquest concert. Tot i així, l’expressió no ha
tingut temps de tocar-me el voraviu, ja que la situació que s’està generant
s’endu totes les meves energies.
De seguida hem comprès perquè el seu marit no la pot ajudar!.
En Crosby està fora de combat.
Resignats al pitjor dels destins gastronòmics, no tenim esma per respondre.
Els nostres cervells, codifiquen i descodifiquen la situació cercant solucions.
Passada una estona entre mirades, moviments d’espatlles, expressions facials i encara sense saber d’on, apareix un jove amb gasoses, ampolles de vi i d’aigua i les va repartint per la taula. No me n’he pogut estar i li pregunto qui és.
El seu semblant de noi formal, el col·loca a primera vista fora d’aquella voràgine.
- Jo soc el fill, el fill d’ells – amb el cap fa un moviment senyalant en direcció a la cuina, que és on se suposa que hi ha la partenaire, fent de cuinera i preparant-nos el menjar. I amb una mirada de reüll ens dirigeix cap el grup d’en Crosby.
Tots els comensals esclatem en aplaudiments cap a la seva persona.
Evident, el fill d’un hippy i una lleganyosa, no podia sortir d’un altra manera (aquest comentari, no es va fer públic, va ser fruit del calentón)
De seguida hem comprès perquè el seu marit no la pot ajudar!.
En Crosby està fora de combat.
Resignats al pitjor dels destins gastronòmics, no tenim esma per respondre.
Els nostres cervells, codifiquen i descodifiquen la situació cercant solucions.
Passada una estona entre mirades, moviments d’espatlles, expressions facials i encara sense saber d’on, apareix un jove amb gasoses, ampolles de vi i d’aigua i les va repartint per la taula. No me n’he pogut estar i li pregunto qui és.
El seu semblant de noi formal, el col·loca a primera vista fora d’aquella voràgine.
- Jo soc el fill, el fill d’ells – amb el cap fa un moviment senyalant en direcció a la cuina, que és on se suposa que hi ha la partenaire, fent de cuinera i preparant-nos el menjar. I amb una mirada de reüll ens dirigeix cap el grup d’en Crosby.
Tots els comensals esclatem en aplaudiments cap a la seva persona.
Evident, el fill d’un hippy i una lleganyosa, no podia sortir d’un altra manera (aquest comentari, no es va fer públic, va ser fruit del calentón)
Ara ja estem en disposició de
continuar. Damunt la taula, plats, coberts, tovallons de paper i els gots de
plàstic que llueixen en el seu interior el que cadascú ha tingut el gust de
posar-s’hi. Setrilleres i sal completen l’imperial aparador, sota cobert i en
territori pirata.
El bon pastor (el noi) ha desaparegut, ens tornem a quedar orfes.
El bon pastor (el noi) ha desaparegut, ens tornem a quedar orfes.
Al voltant nostre comencen a circular
famílies, parelles, grupets d’amics cercant taules on dipositar els estris que
cada un d’ells porta per passar la jornada.
L’ambient és tranquil, distès, familiar, de barri, acompanyívol...tots es coneixen. De ben segur que es troben periòdicament en aquest indret per passar-hi el dia o una estona, banyar-se, jugar amb la canalla, fer una partideta després de menjar, emborratxar-se sense ficar-se amb ningú... no més amb ells.
Alguns, fins i tot han plantat tendes de campanya a l’altre canto del xiringuito. Res legal, ni il·legal. Cadascú fa el que vol, respectant el mínim necessari per no emprenyar-se. El gossos campen al seu aire, passegen pel mig de les taules cridats pels seus amos, quan l’animal s’entreté massa en alguna d’elles.
No sóc conscient de l’estona que ha passat.
De sobte, uns xisclets aturen el meu xafardeig i apareix el noi amb unes safates amb enciam, tomàquets i ceba. Tot casolanament tallat. Pa torrat i res més.
Ens comencem a repartir el botí, donant prioritat als infants i les dones. No s’enfonsa res, però és curiós les relacions que s’estableixen en les moments de gran intensitat vivencial.
Una delícia, tant el tomàquet, l’enciam, com la ceba, són d’una frescor i qualitat que ja voldrien moltes forquilles de la capital. Segur que les ganes també juguen el seu paper, però les dades objectives del producte, no enganyen, és boníssim.
Repartim el pa torrat: cadascú fa el seu particular cerimonial per sucar-se’l.
Un trosset de pa per cap poca cosa és: ens entretenim pelant l’all.
Miraculosament i quan ja ens estem cruspint les últimes engrunes de pa sucat amb all, tomàquet, oli i sal. Torna a aparèixer el bon pastor (el noi), amb més pa torrat. Després d’uns instants de desconcert se sent la veu cridanera i pastosa de la partenaire.
– La carn! Ja arriba la carn! –
Mentre deixa les safates amb cansalada, botifarra i botifarra negra per damunt de la taula, va repetint que està sola, que no patim que tot anirà sortint, que lo bo es fa esperar, que quan més gana hi ha, més bo es troba tot, que nosaltres estem de festa i que ella està treballant... fins que se li acaben totes les excuses i torna a entrar a la cuina a cercar l’allioli que li hem demanat. Mentrestant, el fill ens porta uns plats amb patates rosses, els nens diuen que són bones, son els únics que en mengen. La quantitat de patates obliga als adults a observar les rosses amb certa distància.
Punyetes!, les botifarres son d’una qualitat insuperable, sobre tot la negra. Mai n’he menjades de tant bones com aquestes, coincidim la resta de parentela.
La segona vegada que surt la senyora cuinera amb safates, torna a treure el mateix, cansalada, botifarra i botifarra negra. Li reconeixem la qualitat del producte fent èmfasi en les botifarres negres i si pot portar més patates rosses - les fa un del poble i no tinc més mans -. Cap explicació més.
Quant surt per tercera vegada amb més botifarres negres, no ens hi poder estar i reclamem el xai.
Resposta: Que no patim, que ja l’estava fent, però el que passa es que el noi ha hagut de marxar i per això ens havia tret més botifarres negres que ja estaven fetes... com que havíem dit que eren tan bones...
Cony! el noi també ha fotut al camp? Aquí només hi falten els germans Marx!
L’acudit fa riure a la resta de la taula, li afegeix una arruga a la “cuinera” i la fa fugir en direcció a la presó.
L’àpat s’acaba i ella també
Aquestes alçades l’aspecte de “La dona sola” altrament dita, la partenaire o la cuinera, com podeu imaginar es més que lamentable.
L’ambient és tranquil, distès, familiar, de barri, acompanyívol...tots es coneixen. De ben segur que es troben periòdicament en aquest indret per passar-hi el dia o una estona, banyar-se, jugar amb la canalla, fer una partideta després de menjar, emborratxar-se sense ficar-se amb ningú... no més amb ells.
Alguns, fins i tot han plantat tendes de campanya a l’altre canto del xiringuito. Res legal, ni il·legal. Cadascú fa el que vol, respectant el mínim necessari per no emprenyar-se. El gossos campen al seu aire, passegen pel mig de les taules cridats pels seus amos, quan l’animal s’entreté massa en alguna d’elles.
No sóc conscient de l’estona que ha passat.
De sobte, uns xisclets aturen el meu xafardeig i apareix el noi amb unes safates amb enciam, tomàquets i ceba. Tot casolanament tallat. Pa torrat i res més.
Ens comencem a repartir el botí, donant prioritat als infants i les dones. No s’enfonsa res, però és curiós les relacions que s’estableixen en les moments de gran intensitat vivencial.
Una delícia, tant el tomàquet, l’enciam, com la ceba, són d’una frescor i qualitat que ja voldrien moltes forquilles de la capital. Segur que les ganes també juguen el seu paper, però les dades objectives del producte, no enganyen, és boníssim.
Repartim el pa torrat: cadascú fa el seu particular cerimonial per sucar-se’l.
Un trosset de pa per cap poca cosa és: ens entretenim pelant l’all.
Miraculosament i quan ja ens estem cruspint les últimes engrunes de pa sucat amb all, tomàquet, oli i sal. Torna a aparèixer el bon pastor (el noi), amb més pa torrat. Després d’uns instants de desconcert se sent la veu cridanera i pastosa de la partenaire.
– La carn! Ja arriba la carn! –
Mentre deixa les safates amb cansalada, botifarra i botifarra negra per damunt de la taula, va repetint que està sola, que no patim que tot anirà sortint, que lo bo es fa esperar, que quan més gana hi ha, més bo es troba tot, que nosaltres estem de festa i que ella està treballant... fins que se li acaben totes les excuses i torna a entrar a la cuina a cercar l’allioli que li hem demanat. Mentrestant, el fill ens porta uns plats amb patates rosses, els nens diuen que són bones, son els únics que en mengen. La quantitat de patates obliga als adults a observar les rosses amb certa distància.
Punyetes!, les botifarres son d’una qualitat insuperable, sobre tot la negra. Mai n’he menjades de tant bones com aquestes, coincidim la resta de parentela.
La segona vegada que surt la senyora cuinera amb safates, torna a treure el mateix, cansalada, botifarra i botifarra negra. Li reconeixem la qualitat del producte fent èmfasi en les botifarres negres i si pot portar més patates rosses - les fa un del poble i no tinc més mans -. Cap explicació més.
Quant surt per tercera vegada amb més botifarres negres, no ens hi poder estar i reclamem el xai.
Resposta: Que no patim, que ja l’estava fent, però el que passa es que el noi ha hagut de marxar i per això ens havia tret més botifarres negres que ja estaven fetes... com que havíem dit que eren tan bones...
Cony! el noi també ha fotut al camp? Aquí només hi falten els germans Marx!
L’acudit fa riure a la resta de la taula, li afegeix una arruga a la “cuinera” i la fa fugir en direcció a la presó.
L’àpat s’acaba i ella també
Aquestes alçades l’aspecte de “La dona sola” altrament dita, la partenaire o la cuinera, com podeu imaginar es més que lamentable.
Al seu estat natural, li afegim
l’estat condicionat, unes quantes hores davant de les brases i la sutja que
farceix la bata a quadres blaus amb ratlletes verdes i negres que l’envolten,
damunt la que, llueix el davantal blanc de cuiner.
Amb tot això la cara de mala llet, és
la cosa més agradable que sobresurt d’aquell compendi de desgràcies, bona
voluntat i despotisme masclista.
Ara el silenci a la taula és absolut, ens mirem uns al altres, preguntant-nos si tot allò és real o si està fet expressament per algun programa nefast de la televisió.
Els més valents del grup, fent pinya, decideixen entrar a la cuina.
– A veure què hi podem fer ? –
No han tardat gaire en sortir, safates plenes de costelles i mitjanes de xai passen a formar part de la nostra alimentació.
Tot el que va transcórrer des de aquest moment fins que hem marxat, s’ha resolt fent viatges a la cuina. La senyora no ha tornat a sortir.
La canalla, ja amb la panxa contenta, corren per tot arreu. Els més grans comenten que han vist a la senyora lletja en un racó de la cuina plorant. Però això no ho sé segur, jo no em vaig atrevir a entrar a la cuina.
Al acabar, hem posat tots els plats en una de les puntes de la taula imperial. Una bona pila.
Els mateixos valents que van anar a buscar el xai, han entrat a buscar el cava i al sortir ens han sorprès amb la noticia de que el Crosby els ha donat les ampolles de cava (calent). Les neveres eren petites i no els cabien totes les ampolles i les que havien posat a primera hora, o sigui les més fresques, les havien anat a buscar una colla que també celebraven alguna cosa.
Com troians irreductibles, hem fent força xerinola prenen el cava calent amb gots de plàstic reutilitzats, acompanyat les ensaïmades de Mallorca que dúiem. Divuit espelmes ha bufat la homenatjada, envoltada de flaixos.
Passat el temps prudencial entre el cava i el cafè, hem fet apostes per veure que passaria a partir d’aquell moment. No ha guanyat ningú.
La cafetera de la cuina era d’un sol braç i no funcionava bé. Els que no podíem passar sense el cafè, l’hem anat a prendre a un poble que està a un quart d’hora en cotxe.
La resta s’ha quedat matant l’estona al voltant de la taula, escoltant com els de la colla d’en Crosby agafaven una guitarra, prenien cava fresquet i cantaven cançons, que volguessis o no, havies d’escoltar.
El gossos continuen jugant entre les taules, els nens i els grans, en banyador, passegen pel menjador en direcció al embassament.
Quan hem tornat de prendre el cafè, al costat de l’aparcament, jeu “La senyora sola”. Ens hem dirigit a ella, per demanar-li que li devíem, i ella, ha aprofitat per preguntar-nos que tal havia anat tot?, si havíem estat be?, si tot havia estat bo? I que quan volguéssim ja ho sabíem, podíem tornar-hi. (M’ha semblat que no feia conya)
Desprès d’un munt de mentides per les dues parts, ens hem acomiadat, mentre ella feia l’ultima calada a una cigarreta de Maria.
Engasull
Ara el silenci a la taula és absolut, ens mirem uns al altres, preguntant-nos si tot allò és real o si està fet expressament per algun programa nefast de la televisió.
Els més valents del grup, fent pinya, decideixen entrar a la cuina.
– A veure què hi podem fer ? –
No han tardat gaire en sortir, safates plenes de costelles i mitjanes de xai passen a formar part de la nostra alimentació.
Tot el que va transcórrer des de aquest moment fins que hem marxat, s’ha resolt fent viatges a la cuina. La senyora no ha tornat a sortir.
La canalla, ja amb la panxa contenta, corren per tot arreu. Els més grans comenten que han vist a la senyora lletja en un racó de la cuina plorant. Però això no ho sé segur, jo no em vaig atrevir a entrar a la cuina.
Al acabar, hem posat tots els plats en una de les puntes de la taula imperial. Una bona pila.
Els mateixos valents que van anar a buscar el xai, han entrat a buscar el cava i al sortir ens han sorprès amb la noticia de que el Crosby els ha donat les ampolles de cava (calent). Les neveres eren petites i no els cabien totes les ampolles i les que havien posat a primera hora, o sigui les més fresques, les havien anat a buscar una colla que també celebraven alguna cosa.
Com troians irreductibles, hem fent força xerinola prenen el cava calent amb gots de plàstic reutilitzats, acompanyat les ensaïmades de Mallorca que dúiem. Divuit espelmes ha bufat la homenatjada, envoltada de flaixos.
Passat el temps prudencial entre el cava i el cafè, hem fet apostes per veure que passaria a partir d’aquell moment. No ha guanyat ningú.
La cafetera de la cuina era d’un sol braç i no funcionava bé. Els que no podíem passar sense el cafè, l’hem anat a prendre a un poble que està a un quart d’hora en cotxe.
La resta s’ha quedat matant l’estona al voltant de la taula, escoltant com els de la colla d’en Crosby agafaven una guitarra, prenien cava fresquet i cantaven cançons, que volguessis o no, havies d’escoltar.
El gossos continuen jugant entre les taules, els nens i els grans, en banyador, passegen pel menjador en direcció al embassament.
Quan hem tornat de prendre el cafè, al costat de l’aparcament, jeu “La senyora sola”. Ens hem dirigit a ella, per demanar-li que li devíem, i ella, ha aprofitat per preguntar-nos que tal havia anat tot?, si havíem estat be?, si tot havia estat bo? I que quan volguéssim ja ho sabíem, podíem tornar-hi. (M’ha semblat que no feia conya)
Desprès d’un munt de mentides per les dues parts, ens hem acomiadat, mentre ella feia l’ultima calada a una cigarreta de Maria.
Engasull
