Restaurant tanatori

Un descobriment a Lleida. El restaurant tanatori. O sento, fa poc dies baix tenir que visitar un tanatori per una qüestió obvia i a part de les sales de vetlla, tota la resta era igual. Sigui dit de pas, en els dos casos l’ambient era del tot agradable, fins i tot el xivarri que hi posaven els clients quan el local era ple.

Hem fet la reserva per a les dues de la tarda i quant faltaven cinc minuts, ens hem acostat a la porta automàtica de vidre que, molt servicial s’ha obert, tant punt ens ha intuït.

Ens hem quedat sols, els tres que anàvem, durant un parell de minuts en l’espai que era la recepció, des d’on es podia veure el menjador a tocar, que ens esperava totalment buit.

D’una porta que duia a la cuina, a sortit una senyora vestida amb uniforme de color negre, i amb un tarannà més familiar que no professional, ens ha donat la benvinguda i ens ha preguntat si teníem taula reservada.

Després de donar-li una resposta afirmativa, ens ha acompanyat a la taula. El recorregut ens a permès observar en un racó, que en principi estava fora de l’angle de visió, una tauleta amb una parella que jugaven amb una pantalla, igual que la que teníem nosaltres al costat de la taula i totes les demes taules que omplien el menjador. Catorze pantalles tàctils amb tota la informació del local.

La senyora maître, cambrera, sommelier, ens ha preguntat si coneixíem el sistema i si era la primera vegada que trepitjàvem aquell local. Error, hem dit la veritat, que havíem descobert el local per Internet i era la primera vegada que hi anàvem.

Obro un parèntesis (si li diem a la senyora que hem descobert el local per Internet, es pot donar per suposat, que els nostres coneixements del mon informàtic son com a mínim “nivell usuari”, a més, anàvem acompanyats d’una persona jove. No calia que la senyora s’estigués un quart d’hora explicant-nos com funcionava la pantalleta, amb un programa pensat per a un local públic, amb un carta feta a base de fotografies amb uns cartells enormes en els que es podia llegir: begudes, entrants, primers, segons, postres, cafès, etc, etc. i que desprès d’un parell de minuts d’us, faria avorrir a una classe de pàrvuls). Tanco parèntesis i estic a punt d’engegar a dida a la senyora.

La maître, desapareix de la sala en direcció a la cuina a buscar uns plats que ja fa estona la deuen estar esperant, doncs al cap d’un segon surt cagant llets amb ells a les mans, en direcció a l’altra taula ocupada del local.

Ens entretenim amb la pantalleta i fem la comanda, constatant, lo ben fet que estava el programa i com ens convida a consumir, la visualització dels plats amb tot el seu color i esplendor. Tot en la intimitat de la taula. Per sort, en un costat de la pantalleta, va sortint l’import del que demanes i això serveix de fre a la golafreria desbordant que ens embolcalla.

Al poc de clicar damunt la pantalla i d’enviar la comanda a la cuina, reapareix la senyora fent la funció de sommelier, amb les begudes i molt cofoia ens diu que ho hem fet molt bé, que ja han rebut la nota a la cuina i que ja estant treballant en ella.

Se li gira feina a la senyora, s’obra la porta i apareix una família formada per set adults i tres infantons.

El local de sostre alt, pedra i vidre, parets llises amb el minimalisme incorporat en la seva ambientació, rep la presencia del grup com els vilatans als trabucaires el matí de festa major. Amb revinclades, moviments de malucs, girades de coll,  pujades de seies, sobresalts, singlots i resignació.

Punt i a part.

Entren un matrimoni amb tres nenes. Nosaltres encara no hem començat i la parella que estaven des de un principi ja han acabat el seu segon plat.

Aquests per any nou encara hi seran, he pensat.

Han aparegut els nostres entrants, canelons d’ou amb xistorra, pasta filo amb salmó i per damunt melmelades i ous de la mateixa bèstia, escalivada amb anxoves, patata brava (fantàstica la salsa) croquetes de llagostins amb gelatina de xerès. Tot molt ben elaborat i d’una gran qualitat, perfecte, un nou.

Per tal mantenir el nivell de benestar amb la família, he deixat d’estar pendent de la resta del menjador i hem esperat els segons parlant com a persones sense credo ni partit.

Els segons han trigat, suposo que el nombre de personal no era l’adequat i les dues taules que ens han precedit han fet malbé les previsions del local per aquest diumenge.

Els segons, uns canelons molt bons, un garrí amb molt detalls de cuina moderna amb salsa de mango i que ha fet gaudir a la Glòria que és qui se’l ha endrapat i un xai, també molt ben cuinat, ben treballat i ben acompanyat, al qui tant sols li faltava un punt de temperatura per a jo.

Mentre esperàvem els segons plats, ens hem dedicat a demanar les postres per la pantalleta (que per això està), així, com per passar la estona. Un coulant amb gelat de vainilla, un semifred d’avellanes amb prunes al armanyac i tres xocolates, tot molt ben presentat i perfecte per arrodonir l’àpat.

En resum una bona nota pel cuiner.

Llògicament hem demanat  els cafès fent us de la pantalla i al final hem clicat el botonet  vermell on posava demanar factura.

Desprès de pagar he estat una estona parlant amb la senyora. Fa dos anys que el tenen obert (fantàsticament conservat) Treballen més al migdia, fent menú de 12 euros i les nits del cap de setmana.

Avui diumenge eren el fill, un cambrer que quasi no varem ni veure, doncs estava ajudant al cuiner tota la estona, junt amb el pare que també li dona va un cop de ma i ella fent la sala.

El varen muntar pel seu fill quant va acabar els estudis d’hostaleria i cuina a la universitat de Lleida.

Ara el fill ja n’estava fins els collons, tenia ganes de veure mon i de anar a treballar altres llocs. Apa, quina gràcia.

En general bé el local i el sistema , molt be la cuina, però dubtosa la rendibilitat i gestió del negoci en el moment que deixi de ser familiar.

I felicitar a la senyora per l’estorç, pot reconegut, de ajudar a tirar endavant tot el muntatge.

Engasull

Aniversari incruent

Introducció

Voler menjar vint-i-cinc persones totes a l’hora un dissabte al migdia.

Anar per aquest mons de deu pujats tots vint-i-cinc en sis cotxes. 

Formar una emprenyadora caravana per a la resta de conductors que han tingut la desgràcia de triar el mateix camí és, tot plegat, una invitació als despropòsits i a un continu joc de paciència. 

Saber què et passarà els propers cinc minuts, una loteria. I per si no n’hi hagués prou, la col·laboració de la conducta humana acaba de convertir un dia normalet en una gran festa major, sense barraques ni coets, però amb molta pólvora.

En aquesta aventura d’enrevessada introducció, que ara us explicaré, ens hi vàrem trobar tota la parentela fa una setmana, quan vam decidir celebrar tots plegats, l’aniversari d’un dels membres.


El desplaçament o viatge.

Seguint les indicacions d’un conegut i resident habitual de la zona, fa estona que emprenyem tots plegats per les carreteres d’una comarca catalana, comarca que un cop a l’any, tenen per costum celebrar una festa que en diuen Garum, o Pastum o... bé, tant se val. Segur que vosaltres ja sabeu per on vull dir.

Del “restaurant” cap el que ens dirigim, en tenim poca informació. 

És a dir: hi cabem tots, per un preu raonable ens poden fer el menjar sense gaire protocol i estem al costat d’un llac. 
Fantàstic! la imaginació de cada un de nosaltres construeix amb aquestes dades, l’espai que ens acollirà durant l’íntim festejament.


L’aproximació 

Serpentegem per la carretera i som l’alegria de la contrada. La maniobrabilitat dels nostres pilots, més avesats a la conducció en caravana, que no a les corbes pendolants que ens sacsegen, aconsegueixen que els nostres cossos tastin els dels companys de viatge al ritme del pèndol d’un metrònom (96-112 allegretto).
Amb l’ajut de l’àngel de la guarda que ha actuat en l’últim moment, evitem un accident fruit de la sobtada maniobra del guia, al voler entrar pel pedregós camí, que d’una rampellada ha aparegut darrera d’un esporuguit cartell. 
L’indicador, amb el nom del lloc, no té massa importància. Passa del tot desapercebut, amagat entre la verdor de la fullaraca que guarneix l’entrada del camí i sembla mal posat amb tota la intenció.
- Per evitar als pixapins i membres d’altres espècies “urbanites”, que habitualment tafanegen per la zona fent descobriments de llocs amb els que presumiran el dilluns, davant els companys de feina - (Això ens ho varen contar més tard els del restaurant )

Uns minuts més dins la batedora amb rodes pel sinuós i rost camí, ens porten en la direcció del que, en la llunyania, apareix com un petit mar verd. Quan ja estem avall ens aturem en bateria de 45 graus, uns al costat dels altres, talment com si ens preparéssim per la baixa Aragó o per un París-Dakar qualsevol. Motors accelerats per poder fer la maniobra amb seguretat i d’aquesta manera salvar el desnivell del camí.

Pols, pedres que surten escopides de sota els pneumàtics, brooomm, brooom..., cops de porta que es tanquen unes darrere les altres, veus, xiscles i comentaris de... per fi, ja hi som, ja era hora...cony quina tropa!
Per sort, el do de la ubiqüitat no forma part de les nostres virtuts, i així, fem el traspàs de la zona d’aparcament a la zona de taules del “restaurant”, sense sentir cap mena de rubor, al no poder ser espectadors del cristo que estem organitzant.


L’entrada

Un exèrcit de taules i cadires, encara sense ocupants, ens esperen en irregular formació sota un gran cobert sense parets, situat al davant del edifici principal. L’edifici compleix les funcions de cuina i lavabos (com no podia ser d’altra manera, cuina i lavabos juntets, juntets). 

Una petita barra protegeix l’entrada a la cuina, a la seva esquerra una pissarra anuncia les seves especialitats. Amanides, entrepans, torrades, carns a la brasa, patates “rosses”, gelats, sangries i etc. Tenim llenya i gel. SALUT!. 

A continuació, arran de terra, en un altre cartell hi posa, Bar inf. i reserves i un número de telèfon. Tot seguit, tres capses de cartró amb bosses de plàstic dins, serveixen per a la recollida selectiva de les deixalles. 
A la dreta de la porta de la cuina, hi ha la porta dels lavabos. Una cortina de trenes metàl·liques enterboleix la visió interior i permet que les aromes circulin lliurement, creant en la seva proximitat un compendi organolèptic, tan sols perceptible a les pituïtàries mes selectes.

La nostra arribada i posterior assalt a les primeres posicions del sota cobert, ha estat observada amb certa indiferència, no exempta d’una dosis de “ja han arribat els torracollons”, per un grup d’individus adaptats al medi en el que ens trobem i als que se’ls nota la veterania i les hores que porten ocupant el mateix lloc. De ben segur que hi han passat la nit.
Els personatges en qüestió estat asseguts al voltant d’unes taules situades a les antípodes de per on hem entrat i posicionades en el que seria a primera vista, el millor lloc del territori. A prop del caminet que du al llac, a mitja distància entre la barra i els lavabos i a l’altre extrem d’on més endavant, cremarà la carn  que porten els clients, en unes brases immenses que hi ha a l’entrada del cobert. 

Les presentacions

En aquest moment, ens trobem palplantats davant de les primeres taules, carregats de bosses i pneumàtics salvavides. Observats per un grup de pseudo delinqüents (sigui dit amb tota la simpatia del món) amb l’aspecte de sortir d’un after hours i que, de la manera com ens continuen observant, tinc la sensació que devem dur una inscripció al front que hi diu – Som els nous, és la primera vegada que venim, no tenim ni idea d'on t'hem arribat. I tot escrit amb lletra petita, doncs si no, no hi cabria al front.

- Bon dia! – coregem alhora tota la família.

Un d’ells, amb aparença de ser el responsable, si més no el de més edat i sense perdre les maneres, s’aixeca amb un tempo lento, lento moderato, tirant cap a largo i quasi tocant el largissimo, i es dirigeix cap els més avançats de la nostra colla.
- Bon dia, què voleu? –
- Doncs que som els Gumbau, que tenim una taula reservada  i venim a celebrar un aniversari.
- A, molt bé i quants sou ?
- Vint-i-cinc

El efluvis que desprèn el personatge ens envolten, transportant-nos al més profund i tèrbol racó cerveser de la Plaça Real de la Barcelona hippy.


Punt i a part per tal introduir dues coses de cabdal transcendència

La primera: Poseu el nom següent en algun cercador d’imatges a Internet  - David Crosby. Si, si; el de Crosby, Stills, Nash & Young dels anys 70.
La segona: Us recordeu del Dúo Sacapuntas i el seu histriònic 22, 22, 22.
Doncs ara feu la barreja. Poseu al David Crosby amb quaranta anys al damunt, trinxat de mala vida, amb una birra a la mà, en un paratge a prop d’un llac i sota d'un cobert. I que després de dir-li que sou vint-i-cinc, imagineu-vos que es posi a picar de mans imitant al Dúo Sacapuntas i dient 25, 25, 25 25 25.
Aquest ha estat el primer contacte amb el servei d’aquest establiment d’hostaleria, situat en un punt indeterminat de les nostres nostrades terres catalanes i relativament a prop d’una ciutat on fan una festa que es diu Garum o Fastum o ...aaaah si això ja us ho havia dit!

Col·locació i consolidació del campament base

En Crosby, sense perdre l’ànim de col·lega, actitud que li permet de mantenir el tipus, ens indica entre rialles i 25,25, 25, 25, 25, que ajuntem taules fins que hi capiguem tots. 
Ha quedat una taula imperial, que creua paral·lelament tot l’espai sota cobert, i va de davant mateix de la barra de bar, fins a la sortida del camí cap el llac, passant a prop de les graelles i a tocar la taula dels “veterans del Vietnam”, que van fent excursions a la barra, en busca de cerveses. Tot plegat, una preciositat.

Com que en Crosby, sembla que no està en condicions de fer gaire coses més que mirar-s’ho, al cap d’una estona ha sortit la que s’ha presentat com la seva “partenaire”. Per l’aspecte, s’acaba de llevar. Les lleganyes incrustades als ulls, les arrugues que li corresponen per l’edat i les marques a la cara causades pels plecs dels llençols, fan que la canalla que ve amb nosaltres, surti xisclant en direcció als cotxes, abandonant pares i salvavides en la fugida. Els adults més avesats a aquests espectacles, ens hem quedat petrificats els temps just per que ningú en surti mal parat i ella (la partenaire) amb els ulls mig clucs, no s’adoni de res.


La partenaire

La senyora, és la més fidel representació de Terry Jones dels Monty Python , fent de mare de Brian en la pel·lícula La Vida de Brian. La salva la bata a quadres blaus amb ratlletes verdes i negres que l’envolta, damunt la que, més endavant es posarà un davantal blanc de cuiner. Cames peludetes i botes de muntanya.
El primer que ha fet l’encantadora de serps (la partenaire), ha estat preguntar per la homenajeada i cobrir-la de petons i alabances. 
- Massa afalacs, he pensat. Tard o d’hora això ho pagarem -

L’estona entre la arribada i el festí

A les taules del costat, els apatxes, veterans del Vietnam i en Crosby, ja s’ho miren tot com les vaques es miren el tren. Sense amoïnar-se gens i fent cada vegada més petit l’espai lliure de damunt les taules degut a la gran quantitat d’ampolles de cervesa que s’hi troben.
De la Maria que enterboleix l’espai aeri que normalment queda entre les persones, no cal ni parlar-ne. 
La nostra colla, ens dediquem a fer la nostra. El nombre ens dona una certa superioritat ambiental i comencem a utilitzar el menjador comunitari com a vestuari i abrillantador de cossos, puig que el sol que es passeja per damunt la teulada, te tot l’aspecte de voler guerra.
L’estona que transcorre entre l’arribada i l’entaulament, te poca transcendència. 

Una passejada en caiacs pel llac, conduïts per un dels membres del grup d’en Crosby, que encara conserva la suficient claredat d’idees com per organitzar la sortida, amb garanties de flotabilitat tant al anar com al tornar. Els habituals metrallaments fotogràfics, tant de moda avui en dia, fets pel Tino Soriano de torn i poca cosa més.

L’àpat

El menú acordat era el següent: Amanida verda, carns a la brasa (llom, botifarra, botifarra negra, cansalada i xai), patates fregides. Pa torrat amb alls i tomàquet. Aigua, vi, gasosa, cava amb el pastís (que el dúiem nosaltres) i cafè.

Tots vint-i-cinc asseguts al voltant de la taula imperial, observem les rengleres de gots de plàstic que, arbitràriament col·locats damunt la taula, son el seu únic guarniment.
Al cap d’una estona de jugar amb els gots vuits, apareix la mestressa amb un grapat de coberts a les mans i sense lleganyes. Amb la traça del Robocoop intenta posar els estris davant de cada comensal. 
Com que la cosa s’allarga massa, decideixo d’intervenir dient-li que no patís, que ja ens o col·locaríem nosaltres mateixos. Ella, amb una expressió meitat ràbia, meitat desesperació i amb un somriure arrencat a les arrugues, afegeix  - moltes gràcies, em feu un favor, estic sola -.
- Cony, sola!! Tota sola? - hem cridat els comensals amb més visió de futur a curt termini.
El meu marit no em pot ajudar!  I afegeix el comentari – ja se sap com son els homes! – 

Com que tinc l’aparença d’home i ja fa anys que suporto aquesta creu, la frase no sé que carai hi pinta enmig d’aquest concert. Tot i així, l’expressió no ha tingut temps de tocar-me el voraviu, ja que la situació que s’està generant s’endu totes les meves energies.
De seguida hem comprès perquè el seu marit no la pot ajudar!.
En Crosby està fora de combat.

Resignats al pitjor dels destins gastronòmics, no tenim esma per respondre. 
Els nostres cervells, codifiquen i descodifiquen la situació cercant solucions.

Passada una estona entre mirades, moviments d’espatlles, expressions facials i encara sense saber d’on, apareix un jove amb gasoses, ampolles de vi i d’aigua i les va repartint  per la taula. No me n’he pogut estar i li pregunto qui és. 
El seu semblant de noi formal, el col·loca a primera vista fora d’aquella voràgine.
- Jo soc el fill, el fill d’ells – amb el cap fa un  moviment senyalant en direcció a la cuina, que és on se suposa que hi ha la partenaire, fent de cuinera i preparant-nos el menjar. I amb una mirada de reüll ens dirigeix cap el grup d’en Crosby.
Tots els comensals esclatem en aplaudiments cap a la seva persona.
Evident, el fill d’un hippy i una lleganyosa, no podia sortir d’un altra manera (aquest comentari, no es va fer públic, va ser fruit del calentón)

Ara ja estem en disposició de continuar. Damunt la taula, plats, coberts, tovallons de paper i els gots de plàstic que llueixen en el seu interior el que cadascú ha tingut el gust de posar-s’hi. Setrilleres i sal completen l’imperial aparador, sota cobert i en territori pirata.
El bon pastor (el noi) ha desaparegut, ens tornem a quedar orfes. 

Al voltant nostre comencen a circular famílies, parelles, grupets d’amics cercant taules on dipositar els estris que cada un d’ells porta per passar la jornada.
L’ambient és tranquil, distès, familiar, de barri, acompanyívol...tots es coneixen. De ben segur que es troben periòdicament en aquest indret per passar-hi el dia o una estona, banyar-se, jugar amb la canalla, fer una partideta després de menjar, emborratxar-se sense ficar-se amb ningú... no més amb ells.
Alguns, fins i tot han plantat tendes de campanya a l’altre canto del xiringuito. Res legal, ni il·legal. Cadascú fa el que vol, respectant el mínim necessari per no emprenyar-se. El gossos campen al seu aire, passegen pel mig de les taules cridats pels seus amos, quan l’animal s’entreté massa en alguna d’elles.

No sóc conscient de l’estona que ha passat. 
De sobte, uns xisclets  aturen el meu xafardeig i apareix el noi amb unes safates amb enciam, tomàquets i ceba. Tot casolanament tallat. Pa torrat i res més.
Ens comencem a repartir el botí, donant prioritat als infants i les dones. No s’enfonsa res, però és curiós les relacions que s’estableixen en les moments de gran intensitat vivencial.
Una delícia, tant el tomàquet, l’enciam, com la ceba, són d’una frescor i qualitat que ja voldrien moltes forquilles de la capital. Segur que les ganes també juguen el seu paper, però les dades objectives del producte, no enganyen, és boníssim.
Repartim el pa torrat: cadascú fa el seu particular cerimonial per sucar-se’l.
Un trosset de pa per cap poca cosa és: ens entretenim pelant l’all.
Miraculosament i quan ja ens estem cruspint les últimes engrunes de pa sucat amb all, tomàquet, oli i sal. Torna a aparèixer el bon pastor (el noi), amb més pa torrat. Després d’uns instants de desconcert se sent la veu cridanera i pastosa de la partenaire. 
– La carn! Ja arriba la carn! –
Mentre deixa les safates amb cansalada, botifarra i botifarra negra per damunt de la taula, va repetint que està sola, que no patim que tot anirà sortint, que lo bo es fa esperar, que quan més gana hi ha, més bo es troba tot, que nosaltres estem de festa i que ella està treballant... fins que se li acaben totes les excuses i torna a entrar a la cuina a cercar l’allioli que li hem demanat. Mentrestant, el fill ens porta uns plats amb patates rosses, els nens diuen que són bones, son els únics que en mengen. La quantitat de patates obliga als adults a observar les rosses  amb certa distància.
Punyetes!, les botifarres son d’una qualitat insuperable, sobre tot la negra. Mai n’he menjades de tant bones com aquestes, coincidim la resta de parentela.
La segona vegada que surt la senyora cuinera amb safates, torna a treure el mateix, cansalada, botifarra i botifarra negra. Li reconeixem la qualitat del producte fent èmfasi en les botifarres negres i si pot portar més patates rosses - les fa un del poble i no tinc més mans -. Cap explicació més.
Quant surt per tercera vegada amb més botifarres negres, no ens hi poder estar i reclamem el xai.
Resposta: Que no patim, que ja l’estava fent, però el que passa es que el noi ha hagut de marxar i per això ens havia tret més botifarres negres que ja estaven fetes... com que havíem dit que eren tan bones...
Cony! el noi també ha fotut al camp? Aquí només hi falten els germans Marx!
L’acudit fa riure a la resta de la taula, li afegeix una arruga a la “cuinera” i la fa fugir en direcció a la presó.



L’àpat s’acaba i ella també


Aquestes alçades l’aspecte de “La dona sola” altrament dita, la partenaire o la cuinera, com podeu imaginar es més que lamentable. 

Al seu estat natural, li afegim l’estat condicionat, unes quantes hores davant de les brases i la sutja que farceix la bata a quadres blaus amb ratlletes verdes i negres que l’envolten, damunt la que, llueix el davantal blanc de cuiner. 

Amb tot això la cara de mala llet, és la cosa més agradable que sobresurt d’aquell compendi de desgràcies, bona voluntat i despotisme masclista.

Ara el silenci a la taula és absolut, ens mirem uns al altres, preguntant-nos si tot allò és real o si està fet expressament per algun programa nefast de la televisió.

Els més valents del grup, fent pinya, decideixen entrar a la cuina. 
– A veure què hi podem fer ? –

No han tardat gaire en sortir, safates plenes de costelles i mitjanes de xai passen a formar part de la nostra alimentació.
Tot el que va transcórrer  des de aquest moment fins que hem marxat, s’ha resolt fent viatges a la cuina. La senyora no ha tornat a sortir.
La canalla, ja amb la panxa contenta, corren per tot arreu. Els més grans comenten que han vist a la senyora lletja en un racó de la cuina plorant. Però això no ho sé segur,  jo no em vaig atrevir a entrar a la cuina.

Al acabar, hem posat tots els plats en una de les puntes de la taula imperial. Una bona pila. 
Els mateixos valents que van anar a buscar el xai, han entrat a buscar el cava i al sortir ens han sorprès amb la noticia de que el Crosby els ha donat les ampolles de cava (calent). Les neveres eren petites i no els cabien totes les ampolles i les que havien posat a primera hora, o sigui les més fresques, les havien anat a buscar una colla que també celebraven alguna cosa.


Com troians irreductibles, hem fent força xerinola prenen el cava calent amb gots de plàstic reutilitzats, acompanyat les ensaïmades de Mallorca que dúiem. Divuit espelmes ha bufat la homenatjada, envoltada de flaixos.

Passat el temps prudencial entre el cava i el cafè, hem fet apostes per veure que passaria a partir d’aquell moment. No ha guanyat ningú.
La cafetera de la cuina era d’un sol braç i no funcionava bé. Els que no podíem passar sense el cafè, l’hem anat a prendre a un poble que està a un quart d’hora en cotxe. 
La resta s’ha quedat matant l’estona al voltant de la taula, escoltant com els de la colla d’en Crosby agafaven una guitarra, prenien cava fresquet i cantaven cançons, que volguessis o no, havies d’escoltar.
El gossos continuen jugant entre les taules, els nens i els grans, en banyador, passegen pel menjador en direcció al embassament.

Quan hem tornat de prendre el cafè, al costat de l’aparcament, jeu “La senyora sola”. Ens hem dirigit a ella, per demanar-li que li devíem, i ella, ha aprofitat per preguntar-nos que tal havia anat tot?, si havíem estat be?, si tot havia estat bo? I que quan volguéssim ja ho sabíem, podíem tornar-hi. (M’ha semblat que no feia conya)
Desprès d’un munt de mentides per les dues parts, ens hem acomiadat, mentre ella feia l’ultima calada a una cigarreta de Maria.



Engasull

 

La por d'un valent

Camino sol per la muntanya, el camí és clar, no corro perill de perdre’m, fa sol i el dia és... conys!, com són els dies babaus, lleugerament calorós i tot el demés.

Els anys que em separen de l’última vegada que vaig estar per aquests indrets no tenen paraules per convèncer-me que tot segueix igual.

La fita és la cova Simanya. El plànol no enganya i seguint les ratlletes negres vaig zigzaguejant el mapa i trepitjant el camí.

Incapaç de recordar la ruta, cerco al voltant amb els ulls posats en el passat.

El grup d’escoltes m’envolta, típics fantasmes, massa anys per recordar res, tot i que de ben segur que molts dels arbres són els mateixos, les pedres també, les roques, la muntanya, i el massís de Sant Llorenç també és el mateix.

Sembla ser que l’únic que trasteja amb el temps és un servidor de vostès. He canviat... punyetes, fa estona que estic mastegant la vida i per molt que bufi ja no hi ha manera d’inflar el globus.

Tot i les trampes que em posa el record, el mapa fa la seva feina i, per fi, amb l’ajut d’un indicador molt ben posat a la vorera del camí, m’acosto al meu objectiu.

Trobo la cova, m’endinso un tros, m’assec en un racó i miro la sortida.

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

miro la sortida

De tant en tant miro endins per si de cas no hagués quedat algun company de l’època dels escoltes i ara se li acudís de sortir per donar-me un ensurt, però no hi ha manera de veure-hi res. És clar!! Quina incongruència! La nineta dels ulls no té temps d’adaptar-se de tant mirar a dins i a fora,  tan sols veig foscor.

Torno a mirar la sortida, miro la sortida.

Començo a sentir-me idiota assegut en la foscor mirant la sortida, això deu voler dir que ja va sent hora de marxar. Amb un parell d’ensopegades em quedo a prop de deixar-me les dens enclastades en la profunditat de la cova i, amb un genoll masegat, enfilo cap a la llum.

Amb la claror, el mapa recupera la seva funció de conduir-me cap a casa, però

l’esperit d’aventura i  ximpleria d’un adolescent de cinquanta vuit anys m’encega i trio un altre camí per tornar, tot seguint les ratlletes negres del mapa.

Al principi les ratlles i el camí coincideixen i, xino-xano vaig tirant. A l’esquerra va creixent la paret on es manifesten uns relleus modelats sobre material paleògens, d’edat eocena, constituïts per bancs de conglomerat que presenten intercalacions de capes de gresos i lutites de color vermell inferiors a un metre de potència... i bla, bla, bla, en fi tant se val. - Ximplet de mi, que només hi veig pedres..!!

Absort com estava amb tota aquesta pedreria no m’adono que el caminet cada vegada és més petit, bé, potser ja no se li pot dir camí... vaig tirant endavant. A la meva dreta entre les branques que em graten la cara, el blau del babau cel s’acosta d’una manera provocadora. El camí, ara ja puc constatar que no hi és, però jo, apa, seguint la ratlleta negra! tossut que tossut.

El ramatge ja em té cobert com si fos un “marine” d’operacions especials, les mans les tanco al voltant de qualsevol rameta que em dona seguretat, els peus se’n van en direcció al babau cel blau, sota les botes unes rametes em sostenen en una demostració d’impossible resistència. El camí ha desaparegut, les branques han desaparegut i ja em veus amb els peus damunt d’un pessic d’herbes, d’esquena al babau cel blau, enganxat com una bavosa a la paret i agafat a unes rametes que no serveixen ni per decorar un pessebre nadalenc.

Al meu darrera la immensitat del Vallès em fa notar que l’he cagat, la ratlleta negra del mapa no era del camí, és una corba de nivell.

A la meva dreta ja no hi queda res, a l´esquena, el Vallès se’n fot de mi i algun ocellot fa cruac, cruac. Davant dels ulls, la punta del nas grata les pedres, la paret.

Jo, l’aràcnid, “marine”, adolescent de cinquanta vuit anys, decideix amb molta cura tornar per on ha vingut, poc a poc, sense pensar en rés mes que anar trobant branquetes a què agafar-se, sense que li sàpiga gens de greu fer marxa enrere.

Tornar enrere, aquesta acció, en altres circumstàncies, l’hagués trobat molt emprenyadora per a l’orgull d’aventurer i també l’haver de reconèixer que m’he equivocat.

Després d’un fotimer d’esgarrinxades sense dir ni piu, el camí torna a agafar forma al mateix temps que una remor brolla dins meu. 

Amant com sóc de la natura, acabo la sortideta adobant les plantes del massís. En la primera alzina que hi trobo deixo una part de mi amb el temps just de baixar-me els pantalons. Em sembla que d’això se’n diu cagar-se de por.

Manel Trobador

Al benestar dominical li ha sortit un gra al cul

Situeu-vos...camí de Castellar a Ripollet.

Us recomano que l’excursioneta la feu de la Salut en direcció a Castellar del Vallès, del tros de La Salut cap a Ripollet ben poca cosa en queda, a no ser que vulgueu fer una passejada asfàltica entre zones industrials i zones residencials.

El punt de sortida és el parc de la Salut, espai qualificat de parc periurbà a l’entorn del santuari de la Salut.

Surto de la part posterior del santuari i vaig uns quants metres per la carretera de Sentmenat (compte amb els cotxes!)

A mà esquerra trobareu la pista. A la entrada d’aquest camí  marcat amb les marques blanques i grogues del PR C-31, pel qual anireu, fareu la carena de la serra de Sant Iscle.

Després de mitja horeta passejant xino-xano en direcció a Castellar del Vallès, envoltats per un paisatge agrícola, passareu pel costat de Can Domènec (que no veurem) fins a arribar a una cruïlla senyalitzada. A l’esquerra Togores cap a la dreta Castellar del Vallès.

Aneu cap on vulgueu,  tot depèn de com us trobeu, qualsevol tria serà bona o dolenta en funció d’uns paràmetres que no podeu controlar, per molt que us penseu d’entrada que si.

Vaig anar cap a la dreta, tenia ganes de caminar i m’ho estava passant la mar de be fotografiant a tot el que se’m creuava pel camí.

Ciclistes, corredors, passejadors, muntadors de cavalls, un parell de sorolloses motos que per uns segons varen desentonar amb l’entorn, tots van quedar retratats. Somriures, cares de sorpresa, salutacions, comentaris divertits, alguna cara seria, poques de sorpresa.

Bon ambient entre la gent.

Desprès d’una horeta de feina m’ha acosto a l’alzina de les bruixes o de Can Quer.

De Can Quer si que sé el perquè.

De les bruixes no, però fent ús de l’imaginari popular podem trobar-hi varies explicacions.

Començo a cercar un indret on deixar les càmeres per que descansin una estona i jo endrapar-me l’entrepà que porto a la motxilla.

Em separo del camí bosc en dins.

És la manera que no t’emprenyi ningú mentre menges.

La calma ara es beneficiosa, el silenci de veritat. Assegut a terra i recolzat en un pi menjo relaxadament i glops d’aigua.

La llum del sol entra pel mig de les fulles deixant tot l’entorn esquitxat de blancs i negres sobre el verd de les plantes. La temperatura es la de quarts d’onze del matí d’un dia preciós del mes d’abril.

La jornada està sen perfecte, el bon rotllo amb la gent que s’han deixat fotografiar, el clima, la llum, l’entrepà, l’aigua, fins i tot ni formigues ni mosques emprenyen.

Continuo assegut tot i que ja fa estona que m’he acabat l’entrepà.

Gaudeixo del moment, em relaxo i amb el relaxament em venen al cap els noms de Jaume Bonet i Tomeu Amengual.

El silenci en permanent estat de provisionalitat s’atura amb el trepitjar contundent d’un cavall que fa un trot pel camí costerut.

Crits de - caballo!! caballo!!- realitzats per un grup de ciclistes que van en direcció contraria a la del cavall, d’aquesta manera fan saber als que venen de més endarrere la presencia del animaló.

Cloc,cloc, cloc, caballo! caballo, cloc,cloc, amb quina facilitat m’oblido de la vaga de fam. Quin fàstic.

Manel Trobador

Terrorífica història d'un venedor de vi

I da unas ganas de comer...!


La carretera és plena de revolts, estreta i humida, els boscos que l’envolten atapeïts de vegetació, primer són alzines i pinassa, i a mida que anem pujant roure, pi roig, faig.

La foscor de les zones obagues em fa absurda la idea del Xavi d’acostar-nos fins el monestir de Sant Miquel de les Maleses. Al poble, Pastarell, ens han dit que d’aquí a dos dies se celebrarà l’aplec.

- Hi anirà gent de tota la contrada i potser en Tomeu us en comprarà? – ens han etzibat en to burlesc al casino, just després de negar-se a comprar-nos més vi.

La raó de la seva negativa fou l’antic venedor, Covadonga, un desaprensiu i borratxo veí de la zona, vidu i casat en segones núpcies que no va entendre mai l’esquellotada que li van dedicar els veïns d’aquest poble el dia del casori. El van obligar a base de repics amb tota mena d’estris a convidar-los a beure fins que el sol de l’endemà els va dir prou.

Al Covadonga, els seus orígens lligats als dels amos d’un celler del sud, i perquè li agradava massa beure, el van dur a agafar la representació de les bodegues LH per aquesta zona. I ara és quan em toca a mi, amb l’ajut del nou venedor, en Xavi, posar ordre en aquest fangar, després que el poca-solta d’en Covadonga vengés la seva ignorància passant-se tota la temporada  venent quantitats innecessàries de vi als veïns del poble, aprofitant-se de la seva bona fe i la confiança que dóna el veïnatge. El molt cretí.

En resum, que el Casino on ens trobem, és un dels damnificats pel mal bitxo d’en Covadonga , els va col·locar cinc caixes de vi i a hores d’ara tot just n’han venut una, la que ens han pagat. Mala peça al teler, això no són maneres de vendre.

L’amo de LH va insistir-m’hi: Josep, vés a tot arreu on puguem col·locar una ampolla o una garrafa de vi, que els temps no estant per romanços.

Els temps mai ha estant per romanços, almenys des que vaig començar a treballar i d’això ja fa vint anys. Per sort no em puc queixar, m’agrada la feina, el món del vi no és gens monòton i és força enriquidor, això sí, sempre que no el facis passar gargamella avall i  acabis essent un Covadonga qualsevol.

La durada del viatge amb alguna parada per culpa de les sotragades, em permet anar recordant els orígens d’aquesta excursió amb el Xavi.

El Xavi, tot i que es coneix la zona, és el primer cop que passa per aquesta carretera que a hores d’ara ja ha perdut l’asfalt i s’ha transformat en pista forestal. Ell està distret conduint, jo al seu costat estic distret, patint. L’entorn, si es donés el cas que fos un dia assolellat i mig matí, podria ser encantador, però ara, camí de mitja tarda i sense saber l’estona que falta per arribar, més aviat em neguiteja.

Fent-me el despenjar, li he insinuat a en Xavi que ho deixem córrer, que per un parell de garrafes de vi no pagava la pena l’estona ni el cost de la benzina. Però ell, més avesat a aquest mont muntanyenc ha insistit en arribar-hi. I així ha estat, al cap d’una hora de giragonses i amb el cos sacsejat, veiem la capella, amb una edificació enganxada a la dreta.

Aturem el cotxe davant mateix de la rectoria, que es troba en un estat quasi ruïnós. En Xavi, fent un gest amb la boca i imitant el to de veu camperol, crida - iiieeeeeep! Que hi ha algú? Tardaaa! -

Cap resposta, tan sols la remor dels arbres i el so apagat de les nostres pitjades damunt les grans pedres irregulars que omplen el sòl de l’estança. L’espai té la funció de distribuïdor de la planta baixa, sense porta d’entrada, amb dues portes al fons i amb un sostre amb poques garanties de durabilitat. Bigues podrides, rajoles trencades.

Mentre observo l’estat del conjunt no puc evitar una insubmisa cabòria que brolla sense que ningú li hagi donat permís. En l’època de vendes per Internet què carai hi fem tots dos palplantats amb una garrafa de vi cada un, intentant  vendre-les en aquest indret tan poc acollidor?

Quan estem a punt de recular cap el cotxe, un soroll provinent del fons de l’estança fa que ens quedem quiets mirant en aquella direcció. Tot seguit una de les portes comença a obrir-se i de la penombra del fons de la sala apareix una massa fosca de difícil identificació.

S’acosta a poc a poc amb un balanceig irregular, i amida que s’apropa podem apreciar les faccions entregirades de la cara. També els braços garrells, una cama arrossegant i l’altra que coixeja.

Jo no he vist mai una cosa com aquesta, carai! sembla sortit d’una pel·lícula gore.

De la boca del que sembla un adolescent surten uns sons barreja de tartamudeig i borbolleig gutural incomprensible per a mi. Com que en Xavi l’entén millor que jo, em va traduint.

- Que desitgen senyors ?

- Que estàs sol? voldríem parlar amb l’amo de la casa. Portem unes garrafes de vi, per la celebració de l’aplec, un vi dolcet i a bon preu del qual segurament en podreu treure un bon benefici -

- El pare no hi és, ha sortit a perseguir l’ós, que aquests dies està rondant per aquí.

- Bé, així doncs, et deixem les dues garrafes i passat l’aplec ja vindrem a cobrar-les. I digues-li al pare que són d’en Xavi, el que ven el vi al poble.

De pel·lícula l’excursió en cotxe, el nano garrell, el pare perseguint un ós, nosaltres intentant vendre dues garrafes de vi dolcet. Que no hi sigui l’amo i que un ós rondi per aquí a prop, es l’últim que m’esperava trobar. Jo el que vull es vendre vi, cobrar-lo, cap a casa, feina feta i l’endemà tornem-hi, que tinc moltes boques per omplir.

Però ja em veieu aquí, al mig del bosc com la caputxeta vermella, que si a ella se la podia fotre el llop a nosaltres se’ns pot pentinar un ós. Tota una aventura per explicar a la família quant torni a casa.

Després de deixar en un racó de la sala “de visites” les garrafes de vi, pugem al cotxe i emprenem el camí de tornada, lleugers i tranquils de sortir d’aquell indret, i amb una sensació estranya per tot plegat.

L’endemà un cop acomiadat d’en Xavi, continuo la ruta per altres poblacions per consolidar les vendes de vi i ajudar venedors d’altres zones a augmentar comandes.

El dia de l’aplec es va llevar, clar i bonic, un dia d’aquells en els quals tothom prega  per a les celebracions a l’aire lliure. Els primers vilatans que varen arribar van ésser els que van donar la senyal d’alarma.

El dos cossos estaven escampats fets a bocins per tota la sala amb sòl de pedra, bigues podrides i rajoles trencades. El tros mes gran, una mà amb els cinc dits sanguinolents prement la nansa d’una de les garrafes, encara desprenia el característic perfum del vi dolç. L’ós jeia totalment inconscient espatarrat al mig de sala xop d’alcohol, sang i amb un tuf que omplia tot l’espai.

Segons les investigacions fetes pels perits de la policia, sembla ser que s’havien invertit els papers i que després de cercar a l’ós, en Tomeu, que és com es deia el pare de l’esguerrat, havia estat perseguit per la mala bèstia fins a la rectoria i allí el mal animal s’havia muntat una festa de traca i mocador amb els dos desgraciats i, no n’havia tingut prou amb això, que s’havia begut les dues garrafes de vi.

El festí li havia provocat un borratxera tal, que l’endemà, el dia de l’aplec, encara estava dormint la mona quan van arribar els del poble. Va ser gràcies al pet que duia, que li varen donar mort el vilatans encegats i rabiosos en veure el que l’animal havia fet amb els dos homes de la rectoria. Sembla ser que li varen propinar martiri amb les pròpies mans i amb tots els estris que  trobaren, culleres, pedres, rajoles partides, trossos de vidre de les garrafes de vi.

Aquest dramàtic final me’l va explicar en Xavi quan vaig tornar al cap d’unes setmanes per saber com havia anat l’aplec i si havia aconseguit cobrar.

Del primer ja us ho he explicat i del segon, ja us ho podeu suposar.


Engasull

Les obres perfectes no existeixen

Deien els pròcers de la meva infància, que tota obra perfecta sempre tenia un defecte i que això era el que la convertia precisament en perfecta. A continuació venia tot el reguitzell de comentaris: les coses no poden ser del tot perfectes perquè la perfecció no existeix, o potser és la justificació per no acabar de fer del tot bé una cosa o al costat de les coses lletges i dolentes, encara ressalten més les bones i boniques. Tal vegada hi ha una explicació més acadèmica i me la vaig perdre ja que aquell dia deuria fer campana.

Passant el temps he fet servir la frase i l’he escoltada en diverses ocasions sense gaire prudència i sense tenir clar moltes vegades si s’aplicava en el moment correcte i amb prou precisió.

Sigui quina sigui la solució, sí serveix, per introduir el que em va passar l’altre dia en un local barceloní i portuari on vàrem menjar.

La conjunció de tots els elements en mans de l’atzar van fer que aquella estona fos única en el temps. Tan sols si existeix un mon paral·lel o existeix una altra vida, es podrà tornar a reproduir un moment tan especial.

El dia era assolellat sense exageració, així que a quarts de dues de la tarda la suau brisa de prop del mar, convertia el passeig ple de terrasses i de caminants en un lloc climatològicament parlant, perfecte.

Tot i la meva aversió a menjar en les terrasses sota la mirada permanent, curiosa o xafardera dels passejants, vaig seguir les indicacions del maître i ens vàrem col·locar en un lloc apartat del proscenni. Entaulats al fons de l’escenari i protegits parcialment del rei astre per uns para-ssols de mides justetes, ens van atendre a molta amabilitat i quan els vàrem fer saber, que el sol que s’escolava entre els paraigües, ens molestava per mantenir-nos sencers tot un àpat, ens van respondre que de seguida que poguessin, ho resoldrien.

L’ambient de la resta de comensals era distès, sense estridències. Un grup d’evidents forasters amb bon comportament a taula tot i el nombre d’ampolles que s’avien cruspit; romanien correctes i alegres.

Els cambrers estaven per la feina i al cap d’una estona i abans que ens portessin els plats,  ens van indicar que podíem triar entre dues taules que no estaven sotmeses a l’impertinent luminescència solar.

Triar sota la mirada dels cambrers i d’altres comensals. Difícil situació quant ja has fet un parell de glops de cava, tens el tovalló a la falda, has mossegat una parell d’ametlles saladetes i la parella, et dona tota la responsabilitat, per que ets tu el torracollons a qui li molesta el sol quant t’estàs en una terrassa a l’aire lliure.

Una taula al mig de la sala, rodejada d’altres taules per totes bandes i a prop d’un grup d’afamats matrimonis que xerren fent distinció de sexes, o sigui, ells amb ells i elles amb elles.

L’altra, davant de tot, en plena escena, a tocar de la barana de fusta que separa la taula dels xafarders que passen pel costat i on els comensals assolim el paper dels actors que en ple trànsit, s’enfronten a un públic embadalit per escoltar les últimes parrafades abans d’esclatar en aplaudiments. Quina vergonya.

Però, va ser en aquest moment quan va començar a produir-se el miracle. Va ser en aquest precís instant que l’atzar va agafar la batuta per dirigir l’orquestra que tenia davant.

Sense saber per què i sense dir res a ningú, em vaig dirigir cap a la taula que estava al davant de tot i vaig començar a entrar en un estat de tendra metamorfosi, passant d’actor involuntari a convertir-me en l’únic espectador del més gran espectacle que mai he viscut. I em vaig trobar tot sol assegut davant d’una taula amb les tovalles blanques i netes.

Mentre paraven la taula i venia a seure la meva parella, jo, amb el braç repenjat a la barana vaig començar a sentir i a veure les coses com si estigués en un somni, com si fos espectador de mi mateix i de tot el que passava al voltant.

De seguida, unes bombolles petites, daurades, transparents, acompanyades d’una acústica que em permetia fins i tot sentir el so de la bombolla fregant el cava van formar part de mi, i mentre aixecava el cap per a que el glop fresc seguis el seu camí, el vestit a ratlles d’una noia que venia passejant, em va entrar per la nineta dels ulls. Alta, maca, mostrant la joventut a tothom. Duia el vestit amb ratlles d’uns quinze centímetres cada una, blanques i blaves horitzontals i fins al peus, cenyit al cos i amb una caçadora de roba fina que no li arribava a la cintura. Ningú la mirava, ningú se n’adonava que aquelles ratlles horitzontals caminat entre tanta gent eren un atac a l’avorriment visual. Darrera de ella van aparèixer de seguida tres noies asiàtiques rient i posant-se de diferents maneres davant de l’objectiu. Maquíssim com coquetejaven amb la càmera que elles mateixes aguantaven.

Tot i l’embadaliment, vaig veure perfectament els dos plats que el cambrer amb subtilesa havia deixat damunt la taula. Uns calamars a la romana d’un classicisme indestriable que em retornaren a la plaça Reial en el temps en que vàrem descobrir els calamars a la romana rodejats de mariners americans. Un carpaccio de salmó i bacallà amanit amb els elements de l’esqueixada van posar el contrapunt als calamars, impedint que ni una sola paraula tingués necessitat de sortir de les nostres boques, evidenciant un cop més l’important que és, en moments com aquest, la complicitat de la parella.

Els temps estava aturat, entre mos i mos i glop de cava, em vaig començar a adonar de que de la mateixa manera que les persones es movien relaxadament, el so havia desaparegut, bé, desaparegut no, era com si estiguéssim tots dins d’un gran globus transparent que absorbís el so. Els sons no estaven  barrejats, sinó que es sentien tots, però per separat. Tota un sensació.

Aquest “sistema” em va permetre escoltar clarament el sorollet que feien les peces metàl·liques que colpejaven els pals majors de les barques ancorades al port, i que omplia mitja pantalla davant nostre. Uns joves fornits, bells i espitregats van passar en aquell moment pel passeig convertint-lo per uns instants en una passarel·la de mister universe.

Amb la mateixa amabilitat i delicadesa que les altres vegades, va aparèixer el cambrer per retirar els plats i portar-nos els segons, un altre cambrer ens reomplia en la mida justa, la copa de cava.

Un clàssic em va dur al paradís sensorial, rap al cava amb cloïsses. Broqueta d’emperador amb hortalisses i salsa de romesco, per la companya, que de tant en tant em mirava amb cara, d’entre sorpresa i familiar comprensió.

Com que el benestar i la felicitat s’anava acumulant, en el moment en que mastegava un tros de rap cobert amb la salseta que l’amorosia i em despertava les ganes de fer un altre glop de cava, vaig començar a sentir en la llunyania unes notes de guitarra que amb virtuosisme digne del Palau em duia poc a poc i d’una manera cada vegada més clara a Pink Floid i als Beatles. Des d’on era, no podia veure l’ artista, però era igual, podia veure com la gent que passejava anava formant un semicercle alguns i a seure a les baranes del port altres, per gaudir tranquil·lament d’una estona musical gratuïta, en directe i de qualitat.

Les paradetes dels artesans eren un no parar de gent que miraven, preguntava i comprava, els policies municipals amb les seves motos elèctriques i silencioses advertien als turistes confiats que vigilessin les seves pertinences, els cambrers atenien amb simpatia i professionalitat, el cel era blau, la gent continuava passejant i els ciclistes que passaven entre els caminants s’aturaven quan la conducció no era segura per als vianants, tot era perfecte? Podia durar molt aquell nivell de comunió entre tot el que estava passant davant meu? Una comunitat tan bonica i compenetrada podia existir? Fins i tot el municipals havien fet l’ull viu amb un parell de top manta que hi havia en un costat (o potser no els havien vist).

I una cosa sorprenent, cap dels centenars de persones que varen passar per davant meu em va mirar, en cap moment em vaig sentir observat. Eren ells els que estaven a l’escenari, jo era l’espectador d’aquell espectacle meravellós, encara que no perfecte.

L’última copa de cava encara fresc, la vàrem fer servir per acompanyar unes postres de xocolata i vainilla ben elaborades, envoltats de benestar...

El cel dominava l’escena i els ulls es passejaven per tot arreu gaudint d’aquella harmonia, d’aquella obra quasi perfecta. Mirant relaxat cap a la llunyania unes gavines o potser eren albatros, planejaven damunt el cel blau seguint la línea horitzontal que marcava el perfil del terrats dels edificis que retallaven l’horitzó. De sobte una de les aus va passar per davant d’una gran bandera que sobresortia per damunt de Capitania. La mirada se’m va quedar fixa damunt d’aquell drap de colors que donava bufetades al vent.

Ara, l’obra era perfecta.

Engasull

L'home cridaner

Estic a la cuina, en una perola bull l’arròs, un altra fregeix la ceba i acabo de fer els xurros.

De sobte, l’estridència omple la cuina, incloses les peroles del voltant. S’acosta cap a mi, passa per davant de la finestra del *pase* i continua en direcció als serveis.

Dins del vàter els crits augmenten de volum, son crits de fer soroll, xiscles sense motiu, sons que surten per la boca sense passar pel cap. No són de por, ni de plaer, ni d’ensurt. Són dues vocals, OA, agafades i molt fortes, és un crit com el de Tarzán, però més sanglotat.

Miro als companys de sala i em tornen la mirada acompanyada d’un, ja t’ho faràs, nosaltres no en sabem res.

Tanco la porta que comunica amb la sala, amb la intenció que els clients en quedin al marge (difícil amb una entrada com aquella)

Torno a la cuina a esperar esdeveniments. Els crits continuen tancats dins del vàter dels homes. Confio en que cap client tingui ganes de fer cap necessitat en aquest moment. Més que res, per evitar-li un bon esglai.

La porta dels serveis s’obre i sento els xiscles que s’acosten, OOOOAAAA! AAAAAAA! OOOOAAAA! De sobte, pel forat de la finestra del *pase,* apareix un cap gros i pelat que du darrere un tros d’home fornit, amb aspecte de descarregador del moll en un conte d’en Dickens. Metre vuitanta aproximadament, samarreta embotida que marcava uns pectorals un xic pengim penjam, però amb un diàmetre que, per que us en feu una idea, estil bóta de vi de tres-cents litres, del que hi sortien un parell de braços al model Arnold Schwarzenegger

Hola? Que fas per aquí? És tot el que em va sortir de la boca mig torta que intentava dibuixar un somriure, mentre les orelles, el timpà, el martell i la trompa d’Eustaqui, eren sacsejades amb una nova sèrie de OOOOOAAAA! OOOOAAAAA!.

Com que la conversa no anava més enllà, vaig optar per sortir de la cuina en direcció al curiós personatge, mentre li preguntava. ¿Qué, te has perdido? I vaig continuar caminant en direcció a la sala, que és on hi havia la porta de sortida.

Darrere meu continuaven els crits que se m’enclastaven al clatell i em seguien en direcció a la barra, on de moment em pensava refugiar. Tonto de mi, refugiar-me d’aquella muntanya caminant.

A l’entrada de la barra, em vaig aturar, continuaven els OOOOAAAA! I en aquell moment va arribar el contacte. Una de les seves mans es va posar damunt de la meva espatlla i ooooh! sorpresa. Amb un veueta suau, em va dir a cau d’orella – ¿me invitas a un cortao? El nas de pinyol i les galtones vermelles. Així vist de prop, era la viva imatge de la innocència i del bon jan. La innocència  es va trencar en el moment en que li vaig dir que si. Va encetar una nova tanda de OOOOOAAAAAA!

Baix demanar un tallat al Joan i a continuació un seguit de OOOOOAAAAAA!, però ara acompanyats de SACARINA, OOOOOAAAAA! SACARINA.

Com a les pel·lícules de suspens, el tallat va trigar a sortir. Les gotes del cafè queien tant lentament dins la tassa, que els hi podies veure la forma. L’eternitat va ser la companya de l’escalfador de llet amb el borbolleig i estridència habituals d’aquesta operació, que ara es barrejava amb un nou grup de crits EEEEOOO! UUUUUUU!, SACARINA! dirigits ara cap el Joan que feia el cafè. L’eeeoooo aquest era nou, suposo que dedicat a ell.

Li vaig fer una pregunta per beure si així aconseguia distreure’l i normalitzar la situació de cara a la resta de clients que, dissimuladament feien com si res no passés.

Què, has sortit a passejar? La resposta va ser contundent. SACARINA, EEEEOOOO!

De sobte em va mirar fixament i amb el to de veu fluixet d’abans, em pregunta – ¿puéde ser un carajillo?

Evidentment, li vaig dir que no. Resposta, SACARINA, OOOOAAAA! SACARINA!

Per fi va aparèixer el tallat, es va posar la sacarina i no sé, però em sembla que ja m’ho esperava, va dir SACARINA, SACARINA! Li’n vaig donar una altra, de sacarina.

Se la va posar, va remenar, d’un glop se’l va prendre i sense dir res, va marxar. Bé, sense dir res, tampoc. Mentre marxava i amb tota naturalitat anava cridant OOOOAAAA! OOOOOAAA!

La normalitat va entrar per la porta, per la que havia sortit l’home cridaner, els clients es van relaxar, el companys de feina també i jo, vaig tornar cap a la cuina pensant, que n’és de bonica aquesta feina.

Engasull