Restaurant tanatori

Un descobriment a Lleida. El restaurant tanatori. O sento, fa poc dies baix tenir que visitar un tanatori per una qüestió obvia i a part de les sales de vetlla, tota la resta era igual. Sigui dit de pas, en els dos casos l’ambient era del tot agradable, fins i tot el xivarri que hi posaven els clients quan el local era ple.

Hem fet la reserva per a les dues de la tarda i quant faltaven cinc minuts, ens hem acostat a la porta automàtica de vidre que, molt servicial s’ha obert, tant punt ens ha intuït.

Ens hem quedat sols, els tres que anàvem, durant un parell de minuts en l’espai que era la recepció, des d’on es podia veure el menjador a tocar, que ens esperava totalment buit.

D’una porta que duia a la cuina, a sortit una senyora vestida amb uniforme de color negre, i amb un tarannà més familiar que no professional, ens ha donat la benvinguda i ens ha preguntat si teníem taula reservada.

Després de donar-li una resposta afirmativa, ens ha acompanyat a la taula. El recorregut ens a permès observar en un racó, que en principi estava fora de l’angle de visió, una tauleta amb una parella que jugaven amb una pantalla, igual que la que teníem nosaltres al costat de la taula i totes les demes taules que omplien el menjador. Catorze pantalles tàctils amb tota la informació del local.

La senyora maître, cambrera, sommelier, ens ha preguntat si coneixíem el sistema i si era la primera vegada que trepitjàvem aquell local. Error, hem dit la veritat, que havíem descobert el local per Internet i era la primera vegada que hi anàvem.

Obro un parèntesis (si li diem a la senyora que hem descobert el local per Internet, es pot donar per suposat, que els nostres coneixements del mon informàtic son com a mínim “nivell usuari”, a més, anàvem acompanyats d’una persona jove. No calia que la senyora s’estigués un quart d’hora explicant-nos com funcionava la pantalleta, amb un programa pensat per a un local públic, amb un carta feta a base de fotografies amb uns cartells enormes en els que es podia llegir: begudes, entrants, primers, segons, postres, cafès, etc, etc. i que desprès d’un parell de minuts d’us, faria avorrir a una classe de pàrvuls). Tanco parèntesis i estic a punt d’engegar a dida a la senyora.

La maître, desapareix de la sala en direcció a la cuina a buscar uns plats que ja fa estona la deuen estar esperant, doncs al cap d’un segon surt cagant llets amb ells a les mans, en direcció a l’altra taula ocupada del local.

Ens entretenim amb la pantalleta i fem la comanda, constatant, lo ben fet que estava el programa i com ens convida a consumir, la visualització dels plats amb tot el seu color i esplendor. Tot en la intimitat de la taula. Per sort, en un costat de la pantalleta, va sortint l’import del que demanes i això serveix de fre a la golafreria desbordant que ens embolcalla.

Al poc de clicar damunt la pantalla i d’enviar la comanda a la cuina, reapareix la senyora fent la funció de sommelier, amb les begudes i molt cofoia ens diu que ho hem fet molt bé, que ja han rebut la nota a la cuina i que ja estant treballant en ella.

Se li gira feina a la senyora, s’obra la porta i apareix una família formada per set adults i tres infantons.

El local de sostre alt, pedra i vidre, parets llises amb el minimalisme incorporat en la seva ambientació, rep la presencia del grup com els vilatans als trabucaires el matí de festa major. Amb revinclades, moviments de malucs, girades de coll,  pujades de seies, sobresalts, singlots i resignació.

Punt i a part.

Entren un matrimoni amb tres nenes. Nosaltres encara no hem començat i la parella que estaven des de un principi ja han acabat el seu segon plat.

Aquests per any nou encara hi seran, he pensat.

Han aparegut els nostres entrants, canelons d’ou amb xistorra, pasta filo amb salmó i per damunt melmelades i ous de la mateixa bèstia, escalivada amb anxoves, patata brava (fantàstica la salsa) croquetes de llagostins amb gelatina de xerès. Tot molt ben elaborat i d’una gran qualitat, perfecte, un nou.

Per tal mantenir el nivell de benestar amb la família, he deixat d’estar pendent de la resta del menjador i hem esperat els segons parlant com a persones sense credo ni partit.

Els segons han trigat, suposo que el nombre de personal no era l’adequat i les dues taules que ens han precedit han fet malbé les previsions del local per aquest diumenge.

Els segons, uns canelons molt bons, un garrí amb molt detalls de cuina moderna amb salsa de mango i que ha fet gaudir a la Glòria que és qui se’l ha endrapat i un xai, també molt ben cuinat, ben treballat i ben acompanyat, al qui tant sols li faltava un punt de temperatura per a jo.

Mentre esperàvem els segons plats, ens hem dedicat a demanar les postres per la pantalleta (que per això està), així, com per passar la estona. Un coulant amb gelat de vainilla, un semifred d’avellanes amb prunes al armanyac i tres xocolates, tot molt ben presentat i perfecte per arrodonir l’àpat.

En resum una bona nota pel cuiner.

Llògicament hem demanat  els cafès fent us de la pantalla i al final hem clicat el botonet  vermell on posava demanar factura.

Desprès de pagar he estat una estona parlant amb la senyora. Fa dos anys que el tenen obert (fantàsticament conservat) Treballen més al migdia, fent menú de 12 euros i les nits del cap de setmana.

Avui diumenge eren el fill, un cambrer que quasi no varem ni veure, doncs estava ajudant al cuiner tota la estona, junt amb el pare que també li dona va un cop de ma i ella fent la sala.

El varen muntar pel seu fill quant va acabar els estudis d’hostaleria i cuina a la universitat de Lleida.

Ara el fill ja n’estava fins els collons, tenia ganes de veure mon i de anar a treballar altres llocs. Apa, quina gràcia.

En general bé el local i el sistema , molt be la cuina, però dubtosa la rendibilitat i gestió del negoci en el moment que deixi de ser familiar.

I felicitar a la senyora per l’estorç, pot reconegut, de ajudar a tirar endavant tot el muntatge.

Engasull